UN COP D’ULL

Futbol i contradiccions

Núria Sensat i Borràs

Núria Sensat i Borràs

Des de ben petita que a casa meva em deien, i diuen, que tendeixo a anar massa a la contra, que això em portaria i em porta problemes. Això de dir, defensar i actuar amb consciència a partir del que sents i penses (binomi de vegades molt complicat d’equilibrar) no val gaire la pena, oimés si tenim en compte que el món d’avui cada vegada defuig més les idees i pensar. La postmodernitat i el neoliberalisme ens han penetrat tant que allò que denominàvem el bé comú, la col·lectivitat està passant a millor vida. Ara es tracta que tothom visqui des de la seva individualitat, tot s’hi val, tot es pot entendre, l’egocentrisme i l’enodisme dominen a sac. Això de viure tenint contradiccions ha passat a millor vida. Deu ser per l’edat o que soc tossuda com una mula, però a mi aquest discurs no és ja que em cansi sinó que m’irrita profundament, però és el ball que ens ha tocat i li plantaré, humilment, tanta cara com pugui.

Per això avui he de confessar la relació que he tingut amb el Mundial de Qatar, que ja us avanço que de racional poc. No cal que dediqui ni una línia al que representa Qatar, ni al futbol com a negoci, ni a l’arrogància dels clubs, ni de com els jugadors (i les jugadores) son tractades simplement com una mercaderia. Ni dels sous exorbitants (aquí les jugadores són a una altra lliga). Per això, fa molts anys que en miro pocs, de partits. Com a culer, diguem que els assenyalats, tot i saber que no guanyarem, que no arribarem a quarts de la Champions, però els miro amb la mateixa il·lusió de quan era petita. Llavors molts no els veia, sinó que com tants i tants d’altres els escoltava amb en Puyal. Encara recordo la final de Basilea, la de Sevilla...Potser és perquè la meva família sí que n’és molt de futbol i, per tant, quan arriba el Mundial es viu d’una manera especial. No els he vist pas tots els partits ni de bon tros. Els d’Argentina sí, per què?, per en Messi, el meu Messi, que l’he vist créixer i, sens dubte, és el millor jugador que el futbol ha parit. Volia que guanyés. També he disfrutat amb el Marroc pel que ha representat, la revindicació que Àfrica no només és la colònia de les vergonyes, abusos i atrocitats europees, sinó que ha arribat a l’elit. I, sí, el Marroc tampoc és un país per tirar-hi coets, és clar, però això és el futbol, l’espectacle i, sí, també cultura.

Un cop constatat que els jugadors del Barça, tot i ser majoria a la selecció espanyola, no van fer una actuació destecable, només em quedava Argentina. Diumenge, per circumstàncies de la vida, érem a Madrid. La final al barri de Malasaña, en un entorn hostil, tot de francesos, també uruguaians França. El seu argument, que Griezmann n’era una mica. I jo no sortia de la meva perplexitat. Però el futbol té aquestes coses que el fan tan especial i irrepetible. Només en una taula un argentí, que va repetir més vegades «la concha de su madre» del que puc recordar, i, per més inri, just davant nostre una parella d’Eivissa, però ell del Madrid i, ja se sap, Messi sí, però...No puc dir res d’aquest partit que no s’hagi dit o escrit. Va ser fantàstic, perquè es va jugar a futbol, va ser intens, bonic, estètic, tens, ho va tenir tot. Tothom qui era el restaurant el va disfrutar esportivament i, al final, els francesos van haver d’admetre que Argentina havia estat millor. Que finalment Messi es coronava campió i aconseguia el reconeixement esportiu. I jo i la meva família vam tenir un dia memorable, d’aquells que no s’obliden. Gràcies Leo i, de moment, no te vayas pa’ allá.

Subscriu-te per seguir llegint