Violacions de drets sense pudor

Fa uns dies es va fer públic l’informe d’Amnistia Internacional sobre els assassinats de negres a les tanques de Melilla. El títol de l’informe és prou descriptiu: «El colpejaren al cap per comprovar si estava mort. Proves dels crims de dret internacional comesos per Espanya i Marroc en la frontera amb Melilla».

Una recerca exhaustiva de l’ONG avala les conclusions. Almenys 37 persones mortes i 77 persones desaparegudes arran dels fets execrables del dia 24 de juny. L’informe posa de manifest que la maniobra va ser premeditada i conduïda per la policia marroquina quan dos dies abans va envair els assentaments dels subsaharians que esperaven als voltants de Nador van calar foc a les seves pertinences i els van deixar sense aliments ni aigua. I un cop aquests migrants sense possibilitats de seguir al lloc, van decidir marxar cap a la tanca de Melilla, la policia marroquina els va seguir i els va dur fins a l’atzucac de la porta tancada en el corredor entre les tanques on les forces marroquines van desfermar la violència absolutament injustificada a la que es va afegir la policia espanyola que va rematar la seva feina amb expulsions i devolucions il·legals.

No en van tenir prou amb exercir una violència il·legítima, que van deixar apilats els cossos dels morts i dels ferits impedint l’assistència de la Creu Roja durant dues hores. Els relats dels supervivents són esgarrifosos. Van ser arrossegats, maltractats i dispersats a llargues distàncies (fins a 1.000 km) fora dels nuclis urbans i abandonats a la seva sort. Quants d’aquests desapareguts, dels quals la seva família no té notícies des d’aquell dia van morir ferits i sense assistència?

Cap rendició de comptes, ni identificació de cadàvers, ni informació a les famílies... Les autoritats exhibeixen una manca d’humanitat que ens horroritza i ens hauria de revoltar. Però tot sembla tenir una justificació amagada: les víctimes són negres.

I aquesta acció, amb els fets que demostren premeditació, no són conseqüència d’un esdeveniment esporàdic, formen part d’una política europea de «protecció de fronteres» que fa uns mesos va tenir un episodi que demostra la complicitat entre els governs espanyol i marroquí, quan el president del govern espanyol va accedir a les pretensions marroquines deixant de recolzar les aspiracions internacionalment reconegudes del Front Polisario sobre l’autodeterminació del Sàhara.

Com hem arribat fins aquí? Per què aquesta fatxenderia dels governs, assassinant a plena llum del dia i negant els drets més elementals a les persones racialitzades?

En casos com aquest prenen sentit les paraules del papa Francesc que en la seva encíclica Fratelli Tutti parla d’agressivitat sense pudor: Algunes autoritats polítiques poden dir i fer (contradient les seves ideologies oficials i els seus programes electorals) accions que temps endarrere els hauria comportat un descrèdit moral i social enorme. I s’atreveixen a fer-ho perquè ara creuen que el descrèdit serà menor en un clima social d’alarma i por, fomentada amb finalitats polítiques, perquè els afectats per les seves accions injustes «són diferents». Bon Nadal.

Subscriu-te per seguir llegint