Consistori o geriàtric?

En política, s’ha de saber-hi entrar amb la mateixa finesa i intel·ligència que a l’hora de sortir-ne. He vist dotzenes de biografies esplèndides espatllades per no saber assumir la darrera etapa. I soc un gran defensor de mantenir l’activitat fins que el cos i la ment aguanti, però mai a costa de fer nosa, o d’impedir el pas a nous valors i noves generacions.

Cada cosa al seu lloc, i cada activitat, en el seu moment. Se’ns ha de valorar pel que fem, malgrat l’edat, conscients de ser productius perquè hem sabut adaptar-nos a les noves circumstàncies. Hem de ser honestos amb nosaltres mateixos i amb els que ens envolten, sobretot si de nosaltres en depenen altres persones, col·lectius o societats.

Per experiència pròpia, i, precisament per haver vist decisions inadequades, en altres, vaig decidir continuar actiu, però en segona o tercera línia, compaginant feines de partit amb altres de voluntarietat social. L’edat ho aconsellava, la realitat ho ha corroborat.

Faig aquesta introducció davant la decisió de Xavier Trias (Junts) de repetir de candidat a alcalde de Barcelona, després de la renúncia d’Elsa Artadi. Amb 76 anys, malalt de Parkinson, emprèn un camí que el portarà amb 77 anys a repetir de regidor, i segons com siguin els resultats, a optar a l’alcaldia de la capital.

És raonable, és el millor per a la ciutat? No parlo d’ell personalment, sinó dels qui d’ell dependran. No és el mateix decidir continuar actiu de professor, de jardiner o de pediatre, que de regidor, i menys, d’alcalde. A un polític se li ha de demanar disponibilitat, capacitat i entrega al càrrec. Ho pot fer en les condicions que té?

Si aquesta candidatura és qüestionable, molt més ho és la d’Ernest Maragall. Un etern candidat a tot, a l’ombra durant anys del seu germà, Pasqual, i que arribada l’hora per part del PSC de passar a segona fila, se’n va a ERC, partit que el recicla, a falta d’altres, per anar de candidat a l’Ajuntament de Barcelona.

És un dels que no entén el «fer nosa», o donar pas, i encara menys assumir anys i hora de jubilació. Amb 79 anys, ha decidit optar de nou a l’alcaldia de la capital. Segurament la seva decisió ha facilitat la de Xavier Trias, puix que es porten 2 anys de diferència. Si un té problemes, no és menys penós veure la incapacitat de portar una simple safata de menjar i beure de la barra del bar del Parlament a una taula situada a pocs metres.

És honest presentar-se a les eleccions? No parlo de legal, que, per descomptat, ho és, però no parlem d’una regidoria o una alcaldia d’un poble de dos o tres-cents habitants, parlem d’una gran ciutat, capital d’un país, aparador mundial, arran dels JJOO del 92. Un càrrec que obliga a una dedicació intensa i extensa, dintre i fora de la ciutat. Un càrrec que ha de moure equips i col·lectius, en moments d’especial dificultat i rellevància.

Ho sento, però quan algú no té l’honestedat política, ni el seny per decidir, haurien de ser els seus partits els qui en fessin ús. No ha estat el cas. Espero i confio en el fet que els barcelonins hi posaran el seu seny per evitar que el Consistori es converteixi en un geriàtric.

Subscriu-te per seguir llegint