No et facis trampes a l’Uno

Si tens el joc de cartes Uno a casa o hi has jugat, hauràs experimentat la increïble i satisfactòria sensació d’haver replicat a una carta +2 amb un altre +2 i haver passat el mort, amb el corresponent somriure maliciós, a la teva germana, germà, tiet, tieta o qui fos que tinguessis al costat. Però alerta, no corris tant. En aquest moment de la pel·lícula em sap greu haver de ser jo qui t’espatlli el joc: almenys una vegada l’any, els creadors de l’Uno fan una piulada recordant que aquesta jugada no es pot fer, que si algú et dedica un +2, te’l menges amb patates, abaixes el cap i el torn passa al següent.

No t’agrada aquesta regla? Prepara una OPA hostil, compra Mattel com va fer Elon Musk amb Twitter i patenta el +2 per a tothom per 8 dòlars al mes. Però estic amb tu. A mi tampoc em convenç la idea de deixar de sumar els +2 i els +4, aporten un dels moments més divertits de les partides. Tanmateix, encara que es muntés una campanya popular, no crec que els guardians de les normes, vigents des dels 70 i segurament amb el mandat més caducat que els membres del Tribunal Constitucional, estiguessin disposats a canviar-les. Diuen, diuen, diuen, que una part de la comunitat d’aficionats de l’Uno va intentar una escissió, però que el referèndum, dit després consulta, per ser recordada anys més tard com paper mullat, va acabar en ball de bastons. Però alto, que a casa, abans de l’Uno, ja existia el "Fill de p**a", baralla espanyola, això sí, que amb el rei, canviaves de sentit, amb la reina et saltaves un jugador, i amb el dos feies agafar dues cartes al del costat.

L’Uno casolà era menys modern que unes cartes amb un + i unes fletxes dibuixades, però igual d’efectiu. I aquí és on rau el quid de la qüestió. La finalitat última d’aquest i de qualsevol altre joc és el de passar una bona estona en grup. No caiguis en els detalls, no et perdis en les normes, viu el joc, frueix, gaudeix el moment (i si pot ser sense fer trampes, millor). La vida passa i només n’hi ha una.

Fa gaire temps que vas seure per última vegada al voltant d’una taula per fer una partida? I sense partida? Encara que sigui només per xerrar, fer vincle, fer pinya. Si fa més d’una setmana, frena. Si fa més d’un mes, atura’t del tot. No tenim temps? N’hauríem de trobar. És hora de pensar en tu. Amb qui? És igual, hi ha famílies biològiques i famílies triades, un munt de gent disposada a estendre’t la mà i a intercanviar un somriure mentre t’apunyala amorosament per l’esquena amb un +4.

Subscriu-te per seguir llegint