Famílies

La família que tinc i la que tenia, la que es va desfer i que va funcionar com un ens sòlid i indivisible durant tant de temps, la que va créixer de cop i que com un meandre va obrir camins nous i es va expandir tant que no sé si encara avança ni per on, la que es va empetitir i va quedar reduïda a tu i a mi en aquell any difícil que pensàvem que era el pitjor possible perquè desconeixíem tots els que vindrien després. La família que hem creat i que no s’assembla gens a la que havia imaginat, que té vida pròpia i que s’adapta als escaires dels mobles, als racons de la casa. La família imposada, la que et fa, la que hi havia abans, la que és fruit de decisions preses per altres que et van triar, et van buscar, et van condicionar i et van fer com ets o tot el contrari. La família extensa, la que es crea i es multiplica en un arbre genealògic amb arrels profundes i branques que s’enlairen i es perden amb noms i cognoms nous. La família que desconeixies i que un bon dia truca a la porta i et descobreix una història compartida teixida per avantpassats comuns que van emigrar a l’altra punta de món. La família a la qual havies pertangut i que pensaves que havies perdut per sempre, però que un dia recuperes i la distància s’escurça i tot és com era, orgànic, fàcil. La família que tries, que no és de sang, formada per desenes de personetes que també tenen les seves famílies però amb les quals has teixit una autèntica xarxa social, que truca, que ve, que va, que t’abraça, que et cuida. La família de dalt, del costat i de sota. La que veus créixer al replà de l’escala, no hi comparteixes sostre sinó teulada. La família que apareix quan crees i recrees llaços perquè el que importa és estimar. I fas de pare de qui ja en té, de pare, i fas de mare de qui ja en té, de mare. I la família laboral, perquè els que són afortunats, també en tenen, d’aquesta. I un gos i un gat i el peix de l’aquari. I la planta de sota la finestra que fa la fotosíntesi i que regues perquè vols que visqui. Les famílies de tots els colors i formes, les que se senten còmodes amb aquesta nomenclatura i les que la defugen, persones cercant persones, persones rient amb persones, persones disposades a compartir el que tenen amb qui tenen al costat, no importa el nombre, un, quatre, una dotzena. Aquestes festes ens asseiem a taula amb totes les nostres famílies. És moment de fer memòria i mirar les coses que ens han passat per alt la resta de l’any, reconciliar-nos-hi per no fer-nos-hi mal i dir en veu baixa tots i cadascun dels noms que fan possible que avui siguem aquí, encara, vius i esperançats.

Subscriu-te per seguir llegint