Franquisme subjacent

El gran tema polític d’aquests dies ha estat el conflicte generat en un àmbit que no hauria d’estar gens polititzat: el judicial. Però això no és gens fàcil a l’estat espanyol pel fet que les principals estructures judicials mantenen el seu origen franquista i formen part dels suports que han garantit fins ara que els poders fàctics bàsics segueixin a les mateixes mans des que es va instaurar l’anomenat «règim del 78». I la realitat és que la hipotètica esquerra que protagonitza el PSOE fins ara tampoc no s’havia proposat mai alterar l’entramat judicial de l’època de la transició política, ni quan ha governat ha posat realment en perill aquells poders fàctics. En tot cas, la mateixa estructura judicial ha vetllat sempre per tal que tot quedés ben lligat i encarrilat, i ha procurat que el sistema establert no fos fàcil de desmuntar, sobretot controlant l’accés de nous membres al Consell General del Poder Judicial i al Tribunal Constitucional. I quan el PSOE ha volgut modificar la situació i després d’haver aconseguit d’aprovar per majoria de vots al Parlament un canvi de mètode, s’ha trobat que en realitat el Constitucional manava més i ho impedia.

Però, per què se n’està parlant tant en aquest moment? Doncs perquè en els darrers anys hauria calgut anar renovant aquests òrgans judicials, però els sectors que sempre se n’han beneficiat han començat a sospitar que podria perillar la majoria radicalment conservadora que ha estat dominant fins ara. Per tant, el PP s’ha convertit en el seu més abrandat defensor i des de fa temps que en bloqueja la renovació. I des del punt de vista català, la qüestió també ens afecta? Mentre el nostre país estigui inclòs a l’Estat espanyol, evidentment que sí. Per exemple, el Parlament de Catalunya ha de poder parlar de tot? Ha de poder parlar també d’autodeterminació i independència? Ha de poder discutir sobre monarquia o república? O només d’allò que agradi al Tribunal Constitucional? Aquesta limitació no es pot admetre, per descomptat, però la realitat és que el Parlament català ja ha viscut l’experiència de veure com se li suspenien sessions que havien de tractar d’allò que el Constitucional no volia, sense que el PSOE digués res ni protestés. Un PSOE que ha vist que allò que havia tolerat que passés a Catalunya li passa ara al Senat espanyol i que ha hagut de retirar les esmenes que modificaven el mètode d’elecció dels nous membres del Constitucional, mentre ha anat creixent la tensió amb els sectors dretans que dominen els òrgans judicials. La qüestió de fons és sempre la mateixa: és reformable realment l’Estat espanyol? Podrà superar mai aquest franquisme subjacent que encara subsisteix?

Canviant d’àmbit radicalment, aquests dies és difícil de no pensar en Ucraïna i en les dificultats de tota mena que ha de patir la seva població per sobreviure enmig de la guerra, les destruccions i l’hivern, després de 10 mesos de conflicte armat. Les darreres notícies no afegeixen elements que ajudin a pensar que la situació pot millorar les properes setmanes. Més aviat al contrari. Pel cantó ucraïnès s’ha sabut que el seu exèrcit rebrà sistemes antimíssils americans «Patriot» per defensar-se dels atacs russos, un fet que ja ha suscitat la promesa de Putin de proporcionar a l’exèrcit rus tot el que necessiti per guanyar la guerra. Desgraciadament, doncs, no sembla que la pau sigui encara gens propera.

Subscriu-te per seguir llegint