Futbol i política

Dijous, quan escric aquestes ratlles, la temptació és esplaiar-me amb les declaracions, rèpliques, acusacions, especulacions que s’estan fent amb la decisió que prendrà el Tribunal Constitucional espanyol sobre les modificacions del Codi Penal i la reforma del Consell General del Poder Judicial, però el cert és que jo tenia previst reflexionar sobre el fanatisme que envolta el món del futbol, després de veure i escoltar tot el que s’ha cridat i manifestat aquests dies arran del Mundial que s’està disputant al corruptor Estat de Qatar.

De fet, si em decanto per comentar l’arravatament amb què s’expressen els partidaris d’algunes seleccions futboleres, automàticament em ve al cap la cridòria, l’espectacle que ses senyories munten des de fa temps al Congrés de Diputats espanyol cada vegada que Catalunya i els catalans els són excusa d’expressió testosterònica. És el mateix que em passa quan escolto socialistes i podemites escandalitzats perquè els jutges van a la seva i volen impedir que el govern legisli i governi. Serà que no han vist i aplaudit com el poder judicial impedia que el Parlament català debatés i aprovés lleis. Qui no recorda les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre del 2017, prèvies a l’aprovació de la Llei de transitorietat que legitimava la celebració del referèndum de l’1 d’Octubre? Recordeu les imatges d’un Iceta exaltat com un hooligan marroquí, i d’un Coscubiela alienat de principis democràtics perdent l’oremus com un argentí desficiat pel Messi redemptor? I ara els ve de nou que l’oposició els munti un sidral de l’estil del que ells van muntar...

Insisteixo que el que em ve de gust avui és parlar de l’encegament social que embolcalla el despropòsit de Qatar, i com s’utilitza l’entusiasme per uns colors i una bandera per manipular sentiments, per provocar fervors que fàcilment poden desembocar en violència controladament incontrolada. Perdoneu, però no puc deixar de veure semblances entre l’ardor futbolístic que han provocat impúdicament amb «La Roja» per inspirar allò de «la unidad de la patria», i justificar el «¡a por ellos!» de sa majestat. No sé què té de diferent l’obcecació per reprimir anhels democràtics o la bogeria al carrer per equips de països que neguen drets i vida digna. El súmmum ha estat veure la imatge d’un jove executat per haver protestat contra el règim dels aiatol·làs, i saber que en tenen un altre a punt de penjar de la grua més alta, que és un exfutbolista de la selecció iraniana. Els cridaires de Qatar no n’han dit res, i avui ja es juga la final. No sé per què m’ha vingut al cap la imatge del ninot de Puigdemont penjat, cremat i escarnit en les festes de Coripe el 2019. Ara sortirà algú que em dirà que el futbol és esport i que no ho barregi amb la política, però, mira...

Subscriu-te per seguir llegint