XUT ’A PALS

Berga i Puigcerdà

Adam Majó Garriga

Adam Majó Garriga

Puigcerdà i Berga s’assemblen poc. Als carrers que surten de la plaça dels Herois, a la capital de la Cerdanya, la majoria de cases fan goig i pràcticament tots els baixos estan ocupats per botigues i establiments diversos. Per cert, també a Puigcerdà els carrers que comercialment millor funcionen són els que no permeten l’accés de vehicles. L’augment de població els caps de setmana i durant els períodes de vacances creen la massa crítica necessària per mantenir vius comerços, activitats i serveis (el cinema, per exemple) que en altres llocs han acabat tancant. Alhora, l’alta demanda immobiliària i l’increment de preus que provoca fan possible i rentable rehabilitar edificis antics que en altres municipis resten buits i abandonats. La creu també la sabem, i ens en fa cròniques excel·lents en Miquel Spa: la transformació accelerada del paisatge, la impossibilitat d’accedir a un habitatge pels fills de la vall o per les persones que hi venen a treballar, una certa descomposició social, i la dificultat de la pagesia per continuar existint en un entorn cada cop més pensat per altres usos.

Berga, en canvi, ha optat de facto per renunciar al turisme i a les segones residències. No només l’Ajuntament no hi ha apostat mai sinó que des de la mateixa societat berguedana es manté i cultiva un cert discurs antipixapins, una mena de xenofòbia light que aflora en converses informals i s’explicita a les carrosses de carnestoltes o en samarretes i crits patumaires. Aquesta baixa pressió immobiliària vinculada a les segones residències o als urbanites que podrien voler venir a viure-hi té un efecte positiu evident: aquí l’oferta d’habitatge, tant de compra com de lloguer, és més àmplia i assequible que a l’altra banda del túnel o al Pla de Bages. Alhora, la decadència econòmica i demogràfica permeten a la capital del Berguedà conservar encara un cert aire de poble, d’aquí-tots-ens-coneixem, que en municipis turístics o que han crescut ràpidament s’ha perdut o limitat als dies d’entre setmana i temporada baixa. A Berga la demanda immobiliària depèn bàsicament dels mateixos veïns i veïnes, i d’algun expatriat que torna quan es jubila: I amb això, malauradament, no n’hi ha prou per capgirar la dinàmica d’abandonament del barri vell i la mort per inanició de moltes botigues del carrer Major. La ciutat ni tan sols sembla haver-se plantejat aprofitar el què ja existeix: un càmping de grans dimensions a tocar del nucli urbà, els clients del qual rarament arriben més amunt de les grans àrees comercials de l’entrada sud.

La pregunta és obligada: és possible un terme mitjà, entre morir d’èxit o d’incompareixença? Hi pot haver un model turístic menys depredador, que no generi (o en generi poca) especulació immobiliària, amb més oferta hotelera i menys segones residències, amb promocions públiques d’habitatges destinades als residents habituals i amb estratègies de preservació del sector primari a mig i llarg termini? D’entrada, no veig per què no.

Subscriu-te per seguir llegint