El futbol i els règims que tard o d’hora cauran

S’ha acabat el Mundial. El futbol, per fi, ens ha donat una treva uns dies sense Mundial ni sense Lliga. La treva del Nadal. Però ha durat poc perquè ja hi tornem amb anuncis que es reprèn la Lliga i el que és més esgotador, els rumors de fitxatges, de vendes de jugadors, que si el Barça -perquè parlo del Barça, la resta m’interessen poc o ben poc- farà algun fixatge d’hivern, que si Busquets seguirà, que si els diaris esportius afirmen que s’hauria de fitxar un jove argentí que es diu Enzo Fernández o un marroquí que juga a l’últim classificat de la lliga francesa però que es veu que és un fer. Els bons ja els deu tenir Guardiola al City, molt em temo.

Què voleu que us digui? A mi em va agradar que guanyés Argentina. La final és l’únic partit que vaig veure pràcticament sencer per televisió. Amb dos petits voltant per casa a vegades no pots estar pel Messi. Sí, perquè em feia gràcia que Messi guanyés. Traïdor per alguns, pessetero per altres, les bones èpoques del Messi, o poc abans que esclatés, han coincidit amb un dels moments que seguia el futbol. Insisteixo, el Barça. Després tot es va espatllar. S’havia d’anar al bar a veure segons quins partits perquè van aparèixer les plataformes de pagament, i això em va començar a fer mandra. Després es va complicar encara més quan van començar a jugar els divendres o els dilluns i a hores intempestives. Impossible de seguir si no és qui hi poses un interès especial. A mi no em va entrar aquest especial interès. I com qui no vol la cosa vaig deixar de seguir el tema de la pilota. L’Argentina-França ha sigut l’únic partit que he vist gairebé sencer des de fa un munt d’anys. Vaig veure la final perquè en el fons em continua agradant el futbol. El que no em va agradar és que la competició se celebrés a Qatar. Però fixeu-vos que el coi de futbol podria ser un dels detonants, no dic el detonant sinó un d’ells, que erosioni de debò el règim teocràtic d’Iran. El govern del país hauria condemnat a mort al jugador internacional Amir Nasr-Azadani. No se sap res d’ell. I hauria impedit que la família d’un famós exfutbolista, Ali Daei, sortís del país. Tot per donar suport a les protestes dels últims mesos. Sense mundial, no sé ni si ho haguéssim arribat a saber. Ara només falta més solidaritat internacional i que un Messi hi digui la seva. Araújo ja ho ha fet. En calen més, però. Per cert. He vist alguna protesta a la xarxa sobre què fan els talibans a les dones d’Afganistan com castigar-les a fuetades. També ho fan a Indonèsia. I ningú no en parla. En fi.

Subscriu-te per seguir llegint