No miris enrere

Una de les moltes cantarelles que es varen repetir durant la fase més fosca de la covid va ser que en sortiríem canviats, que mai més no seríem iguals, que les nostres prioritats es girarien com un mitjó. En realitat, aquesta espècie nostra munta un Mauthausen i, al cap de quatre dies, a menys de mil quilòmetres de les cambres de gas, organitza la matança de Srebrenica, la qual cosa vol dir que no hi ha cap horror que no pugui ser oblidat fàcilment ni cap escarment que duri més d’un cap de setmana. Per tant, era improbable que aprenguéssim res de la covid, i així ha estat: hem acumulat coneixement científic i molta gent ha sortit de la pandèmia amb seqüeles físiques, amb desequilibris psicològics o amb buits de formació que ja mai no omplirà, però la lleugeresa amb què vivim la vida és exactament la mateixa que abans. Com cantava l’Alaska, hi ha un error sense solució i ningú no pot canviar-nos. De fet, en les trobades a les quals he assistit aquests dies ni tan sols no he percebut que el fet de seure una gran colla a taula després de dos anys sense poder fer-ho generés un sentiment solemne, greu, i profundament conscient. No; ho hem reprès on ho vàrem deixar, i punt. Som supervivents. Vivim, tirem endavant sense mirar enrere, i punt. Per això hem arribat tan lluny i som vuit mil milions.

Subscriu-te per seguir llegint