Combatents milicianes al front de guerra?

Sí, però molt poques. Criticar avui dia algunes exageracions del feminisme és anar en contra del pensament únic en què estan encapsulats alguns dels ideòlegs del poder. Professionals de la política, investits d’historiadors, n’estan fent un gra massa. La polèmica la va iniciar, potser sense voler, l’historiador Gonzalo Berger, autor de Les milícies antifeixistes de Catalunya. Voluntaris per la llibertat, publicat per Eumo Editorial. No sols és un problema l’exageració que alguns fan sobre el nombre de milicianes, que Berger situa en tan sols un 3% del conjunt de dones enrolades al Principat a l’inici de la Guerra Civil, en base a la matriu del que cobraven cada setmana, segons els registres que figuren a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Objectivament, aquest percentatge assenyala que hi havia molt poques milicianes al front de guerra. S’han fet unes biografies inflades fins a no poder més, sense distingir les que realment lluitaren a primera línia del front i les que no. Antoni Dalmau i Isidre Surroca van biografiar Natividad Yarza Planas, una mestra de Valladolid, que era l’alcaldessa de Bellprat. Amb 63 anys va deixar l’alcaldia i se’n va anar amb els comunistes de la columna Del Barrio cap al front d’Aragó, tot i que els imperatius biològics li impedien combatre. Apareix uniformada i retratada a tort i a dret amb la gorra i el fusell a l’esquena. Va ser-hi? Sí, però no va estar a primera línia ni va disparar mai cap tret, sinó que va fer feines auxiliars. N’està ple de casos així. Betsabé Garcia fa una biografia de Maria Dolors Bargalló, membre d’ERC i de l’Associació de la Dona Jove, feminista i propagandista d’ERC, però no és miliciana. Elena Masó Reig fa unes biografies que titula Les dones d’Esquerra 1939-79, però cap d’elles va estar a primera línia del front. Es poden considerar feministes, però no milicianes. Tenen un valor, lluny, però, de la mitificació.

Quan surt la columna Durruti de Barcelona la premsa anarquista retrata les noies que en formen part. Als anys 30 hi havia un rebuig popular i social molt fort a l’exèrcit, ja que el patien les classes baixes i treballadores: les vagues eren durament reprimides per l’exèrcit, ja que la guàrdia civil quedava ràpidament desbordada, com també la guàrdia d’assalt, i la pràctica totalitat de gent que feia el servei militar eren de les classes baixes. L’exèrcit era l’essència de la masculinitat i tenint en compte la mentalitat general de l’època, no esperem que les dones en massa, estiguessin amb ells. Va ser un segment molt petit i a més a més, d’una condició bàsicament urbana. Ni se’n troben al Berguedà ni al Camp de Tarragona, Osona o la Garrotxa. També segons Berger, «hi van participar activament i van tornar perquè les van obligar a fer-ho». Taxativament, podem afirmar que no hi ha cap llei que obligui les dones a marxar del front. Va ser la mateixa necessitat, quan Largo Caballero crea l’exèrcit del poble, que es va militaritzant i espontàniament les dones en van marxant. L’historiador dialoga amb el passat condicionat pel present. Ara amb la moda de l’alliberament de la dona, el que no pot fer l’historiador és convertir-se en un defensor aferrissat, amb raó o sense, de la causa feminista. Entre tots, el que cal és investigar el que va passar per mirar d’explicar-ho, entendre-ho i conèixer. La història hauria de ser més seriosa i no fer-la servir com a arma per legitimar el present. En aquest cas, la gran conclusió és que no hi va haver un canvi en el rol de gènere.

Subscriu-te per seguir llegint