L’autopista que passa

El juliol del 2019, qui llavors era secretari d’Infraestructures i Mobilitat de la Generalitat, Isidre Gavín, va mantenir una reunió amb la Cambra de Comerç de Manresa. Una trobada que pretenia recollir les (moltes) inquietuds de l’empresariat bagenc i, alhora, defensar els motius pels quals des del setembre d’aquell any caldria forçosament disposar de teletac per accedir a tots els descomptes de l’autopista Terrassa-Manresa. En aquell encontre, l’empresariat va reclamar per enèsima vegada el desdoblament del tram sud de la C-55 i, sobretot, va llançar des de veus diferents un missatge comú: l’autopista no és una via pensada per a la comarca. I aquest factor, sumat a (i subratllat per) unes tarifes que fan caure d’esquena, és el gran llast que arrossega aquesta via de pagament, ara que es fan mil i una giragonses en forma de descomptes per convertir-la en més atractiva. La C-16 en el seu conjunt «no està pensada per a un equilibri territorial, sinó per servir un model de negoci», li van deixar anar.

L’autopista, cal admetre-ho, va néixer d’un clam territorial, i sobretot de veus polítiques i econòmiques del Bages que, a la dècada dels 80, quan les autopistes proliferaven, hi van veure la creació d’una gran portalada que s’obriria cap a l’àrea metropolitana. Però, després de més de 30 anys de funcionament, comença a ser hora de prendre consciència que, més enllà del preu del peatge, el gran problema d’aquesta via és que, efectivament, no està pensada ni executada per servir la comarca, sinó per servir-se’n. Un dret de pas. Només cal veure’n el traçat, que més intenta esquivar la comarca que no pas enllaçar-la. La connexió ja la fa el veritable eix del Llobregat, la col·lapsada C-55, que passa per allà on hi ha els pobles i que, precisament perquè compleix aquesta funció, voreja els límits de la saturació. L’autopista, no ens enganyem, passa pel (i del) Bages. Res més. És una via pensada per sortir el més ràpid possible de Barcelona, treure’s del damunt tan aviat com es pugui aquest territori intermedi, i agafar embranzida pel Berguedà per trobar més aviat que tard el túnel del Cadí i, per fi, albirar la plana ceretana. Per això, al Bages té unes connexions funestes. Sortides i entrades per les portes del darrera, com si no volgués ser vista. Entrar-hi i sortir-ne per és per a molts moviments intracomarcals, gairebé més incòmode que llançar-se a la processó de la C-55. Autopista i usuari (bagenc) es donen l’esquena perquè l’una no està, realment, pensada per a l’altre. I perquè, afegint-hi les tarifes astronòmiques, durant anys l’hem vist tan allunyada, que ara ens fa fins i tot por apropar-nos-hi.

Subscriu-te per seguir llegint