Compte endavant

Comptar els dies que venen i no els que marxen, comptar endavant i no enrere. No falten hores perquè acabi res sinó hores perquè arribi el temps que resta, tots els futurs possibles a l’engròs, sense compartiments ni estances, una estora quilomètrica de llunes i sols que haurem de desenrotllar pam a pam, pausadament i amb la cautela necessària per veure i viure l’esdevenir. No en sabem res, del futur. Per fortuna. Per desesperança. Hi haurà huracans inesperats i oasis amb palmeres. S’alternaran els dubtes amb les certeses i tocarà superar-los, esquivar-los, afrontar-los de cara. Abans no marxi l’any, recullo un grapat de frases escrites en aquesta pàgina com a epíleg d’un temps:

«No sé a quina muntanya m’hauria d’enfilar per veure el món de veritat. Si pujo fins al cim del turó aconseguiré copsar camps de cereals esgrogueïts, una feixa d’oliveres, la casa de pagès centenària, muntanyes al fons i una llengua de ciment per on llisquen cotxes. Però aquest tros de món no és el món sencer». «La natura salvaguarda l’herència i perpetua els somnis com també ho fan els objectes de casa que tenen el valor que nosaltres els dipositem perquè no en tenim mai prou, volem que tot sigui més del que és». «Quan tenim fred no podem evitar abrigar els altres. Deu ser una forma natural d’estimar». «No és cert que fos massa tard, el que passava era que la nit era massa fosca i havia arribat de sobte, com totes les coses que, tot i saber-les, no les preveiem». «I miro el sostre de casa, sòlid, pintat de blanc, i repasso tots els sostres que he observat de nit, foscos, enigmàtics, esquitxats de taques de llum dels fanals. He trucat a la meva mare per dir-li que és una dona extraordinària. Potser no diem prou vegades a les dones que estimem la sort que tenim de comptar amb elles». «Parla’m de la vida i recorda’m tot el que val la pena. I fes-me una promesa, si aquest cap de setmana plou, correrem sota la pluja pels carrers deserts, i trepitjarem bassals i saltarem de rajola en rajola i mirarem d’esbrinar si som allà on volíem ser». «No cal que siguem els amants perfectes, n’hi ha prou que ens estimem bastant, que és l’única mitjana possible entre els dies intensos i els normalets». «El resum d’una vida és la suma de segons que per atzar o per emoció ens atrevim a rescatar». «Hauríem d’omplir-nos únicament de moments bonics perquè, si l’herència subtil és inevitable, el nostre llegat no han de ser pedres que foradin butxaques sinó ales que portin lluny». «Cada dia vull una mica menys de tot el que hi ha en excés i una mica més de tot el que escasseja». Un any nou amb tot per fer.

Subscriu-te per seguir llegint