Nens que ho trien tot, adults que no escullen res

Pau Brunet

Pau Brunet

Els nens petits d’avui, a banda de tenir via lliure per jugar i xatejar fins a les tantes i una infinitat de canals i continguts per devorar (tants que necessitarien tres vides per acabar-los), també estan acostumats que se’ls pregunti. Per tot, a totes hores. És un comportament a estudiar de molts pares del segle XXI: Nen, ja vols que anem cap a casa? Què vols per esmorzar: cereals, entrepà, torrades, croissants, macedònia, iogurt... una crep de xocolata amb nata i fruits vermells? No? Res? El papa i la mama havíem pensat anar a un italià molt romàntic..., però potser prefereixes anar al Mcdo? Tu recordes que a casa et preguntessin mai res? Què volies per sopar, per exemple. Impensable, et posaven el plat amb verdura i les sardines fregides al davant i espavila. De fet, tinc un amic que fa temps que no visita la seva mare perquè cada vegada que hi anava li treia el mateix plat d’espinacs que feia deu anys havia gosat refusar (cada vegada més marcits, és clar).

Hi ha una munió d’eines que ajuden els pares a millorar la criança i, certament, el distanciament generacional s’ha anat reduint. De teories i filosofies per seguir, les que vulguis. El que em preocupa, però, d’aquestes noves fornades –a banda de les psicopaties que es poden derivar de l’ús a edats inadequades i en quantitats descontrolades del Fortnite i el GTA– són el cop de realitat que es trobaran als 18 anys, quan s’adonin que la seva opinió, en general, val poc. Amb una mica de sort, es podran expressar cada quatre anys a les urnes. Però votar i que un partit guanyi no implica poder decidir res més. Els programes electorals són, normalment, buits de continguts reals, palpables. I sobre la marxa, en el dia a dia, apareixen decisions que es prenen sense consens i sense preguntar. Per exemple, si fos una de les 77.726 persones empadronades a Manresa, m’agradaria poder decidir si s’han d’acabar pagant més de 9 milions per un museu que s’havia pressupostat en 6. O votar si cal eliminar ara les franges grogues pintades per no haver d’ampliar les voreres en temps de pandèmia. Fins i tot, escollir els arquitectes municipals. Utopia? Potser sí. Impossible, tampoc. L’Ajuntament de Manresa ha fet passos a valorar: va posar a votació el futur del carrer Guimerà amb bus o sense, un petit experiment amb resultat no vinculant. Es pot fer més a tots els nivells. Les eines de participació hi són i hi ha països que no paren de demanar a la ciutadania. Serà qüestió d’anar-les exigint. Jo, de moment, el que faré per a les municipals és demanar als meus fills què volen que voti.

Subscriu-te per seguir llegint