XUT A PALS

Mediterranis

Adam Majó Garriga

Adam Majó Garriga

S’ha retret sovint a Joan Manuel Serrat que les seves lletres no són prou reivindicatives i polítiques. És una crítica absurda, primera perquè la vida és molt més que la política i segona perquè sovint les declaracions més efectives són les menys explícites. En aquest sentit, si hi ha una cançó del noi del Poble Sec el missatge de la qual ha fet forat en l’imaginari col·lectiu aquesta és, sens dubte, Mediterraneo. En el meu cas, la seva lletra, bonica, i la seva melodia, lleugera i enganxifosa, van contribuir decididament a afirmar la meva consciència i identitat. Escoltant-la vaig entendre definitivament que, al contrari del Serrat, jo no soc o no em sento mediterrani.

Mediterranis

Mediterranis / Adam Majó Garriga

D’entrada perquè no associo la meva infància ni a la sorra de la platja ni a la llum enlluernadora del mar ni al perfum de la brea, sinó als camps, boscos i muntanyes de la Catalunya interior, on passava els estius de petit, i a la omnipresent pudor de merda de porc i d’ovella. Per molt net i transparent que sigui el dia, ni des de Manresa ni, encara menys, des de Berga es veu mai el blau del mar ni, per descomptat, se n’ensuma la salabror.

Però la lletra de la cançó va més enllà de la presència física del mar i la costa. A la cançó, Serrat, com tants altres abans i després d’ell, atorga a aquest concepte necessàriament eteri i impostat que és la mediterraneïtat una sèrie de valors i qualitats més que discutibles. Una suposada mentalitat entre dramàtica i hedonista que es veu que, a mode de fatalitat, ens caracteritza des de temps immemorials als habitants dels països tocats pel mediterrani. Així, la cançó, a més de comparar el mar amb una dona alhora coneguda i temuda, parla de plor etern, de desventures i d’ànima profunda i fosca, però també, en l’estrofa segurament més popular del tema, de com suposadament ens agraden el joc i el vi i de la també suposada inclinació inevitable (que le voy a hacer, nací en el Mediterraneo) a cantar i enganyar...

Curiosament, o no, aquesta mateixa identificació entre mediterraneïtat i passió, bohèmia, mentida i vi la fa també el cantant valencià Francisco, de ideologia teòricament oposada a la d’en Serrat, en la seva cançó igualment molt coneguda Latino (busqueu-ne la lletra, riureu una estona). I és que darrera aquesta reivindicació d’un suposat caràcter i civilització mediterranis s’amaguen sovint dos fenòmens tant nocius com perfectament complementaris: la del nacionalisme espanyol de tradició imperialista, que prefereix sempre mirar al sud i l’oest abans que al nord, i l’atàvic i transversal complexa d’inferioritat davant l’Europa de més amunt dels Pirineus. Un complexa que si es pot curar és recordant allò tan obvi, que tant Europa és Alacant com Estocolm, i no creient-nos i justificant els perjudicis més negatius que l’antieuropeisme del nord alimenta contra els europeus i europees del sud.

Subscriu-te per seguir llegint