Els «no» del meu 2023

Comença un nou any i suposo que l’inici és ple de llistes amb bones intencions, compromisos que després el dia a dia s’encarregarà d’anar-los diluint com quan posem un terròs de sucre dins d’un got de llet calenta. Però suposo que, d’alguna manera, la gent necessitem marcar-nos objectius i fites més o menys factibles, més o menys assumibles. Jo no us faré pas perdre el vostre preuat temps de lectura en enumerar-vos la meva pròpia llista, entre d’altres coses perquè no té res de gaire excepcional i també perquè, molt em temo, la majoria dels meus bons propòsits acabaran en algun racó del meu cervell oblidats, ja que moltes vegades, massa, tendim a fer llistes tan llargues que després ens és fàcil de trobar mil i una excuses per no iniciar-les. Avui no és un bon dia, no puc fer això si primer no passa allò, em falta mentalització, no havia previst... En fi, milers d’excuses.

Una llista de les coses que no penso fer, en canvi sí que la veig més factible. No sé perquè els bons propòsits cal enfocar-los cap allò que hauríem/voldríem fer i no pas cap allò que no volem fer. De vegades és més fàcil estructurar pensaments i actuacions si, d’alguna manera, delimitem el camp de joc. Per això la meva llista del «no» m’engresca i fins i tot diria que em motiva més que la del «sí», tot i que això no vol pas dir que no acabi incomplint-ne algun, però francament ho veig molt més complicat. Aquí va doncs, la meva llista: no llegiré cap llibre que no em vingui de gust i si em decep no l’acabaré; no compraré productes fora de temporada; no em compraré pantalons foradats i tacats de pintura (d’aquests per casa ja en tinc, però, ves per on, no tenen tan glamur); no faré rentadores si la roba no és bruta; no deixaré llums oberts innecessàriament; no quedaré amb gent per compromís; no defensaré el Putin; no gastaré el que no tinc; no faré els deures dels meus fills; no trucaré a Movistar, ni Endesa, ni Repsol, ni a cap altra gran empresa perquè em solucionin alguna cosa; no aniré amb bicicleta per Manresa ni per enlloc; no faré cap cursa, solidària o no; no aniré al cine sinó és el dia l’espectador; no faré hores extres sinó me les paguen; no agafaré una baixa si no estic malalta; no aniré a buscar bolets (menjar-los és una altra cosa); no m’oblidaré dels meus amics; no m’oblidaré dels meus germans ni tampoc dels meus pares; i no m’oblidaré d’escriure el meu article d’opinió quinzenal.

Aquesta és la meva llista, de ben segur que no hi és tot, però sí el suficient com per poder anar començant i ves a saber si, tot intentant complir-la, les coses em van una mica millor. O potser no, perquè, fet i fet, la vida és plena de corbes, de pujades i baixades i també de grans rectes. Tot depèn de com ens ho mirem, del nostre propi enfocament; no tot està escrit, però seria també molt ingenu pensar que podem incidir en tot allò que ens envolta. Potser una bona manera de començar l’any és intentant aplicar aquella dita que diu: el que no vulguis per tu, no ho vulguis per a ningú. Bon any estimades lectores i lectors, que les vostres llistes tant del «sí» com del «no» i els vostres desitjos s’acompleixin o que, si més no, tinguem la força, la coherència i la humilitat per intentar-ho.

Subscriu-te per seguir llegint