Nous catalans que ja han guanyat

Jordi Morros

Jordi Morros

El Zakaria ha sigut el primer nadó que ha nascut a Catalunya aquest 2023. És de Palafrugell. Darrere seu han arribat el Yousef, de l’Aldea a les Terres de l’Ebre; l’Àlex, de Santa Coloma de Gramenet; l’Abdul Jabbar, com el mític jugador de l’NBA i que és de Barcelona; el Pau, de Lleida i la Yasmin, de Tarragona. A la Catalunya central els primers han sigut la Sabrina, d’Igualada, i el Genís, de Sant Joan.

Com acostuma a passar els darrers anys, el nom dels nadons ha generat certa polèmica a, com no podia ser d’una altre manera, les xarxes socials, possiblement on hi ha més carallots per metre quadrat del món mundial. Polèmica que no hagués existit si s’haguessin dit Jan, Josep, Montserrat o Queralt. Per uns, i llegeixo textualment, és una mostra de la invasió que pateix Catalunya per fer-la desaparèixer culturalment, socialment i políticament del mapa. Abonats a les teories de la conspiració populistes, tant de moda a casa nostra. No és nou. Ja ho deien de l’emigració dels anys 50 i 60 i sort en tenim ara dels García, dels Fernández i de tota la colla que van fer cap a Catalunya. Sense ells no seríem. Es calcula que un 70 % dels catalans, els d’ara, estem fets d’una barreja que s’ha anat gestant durant anys i que afortunadament continuarà fent-ho. Per altres, Catalunya està abocada a una islamització que farà que totes les dones hagin d’anar més d’hora que tard amb vel o hijab, i els homes ens haurem de deixar una barba llarga i portar turbant.

Però el cert és que sense els Zakaria, l’Abdul, el Yousef, l’Àlex, el Pau, la Yasmin, la Sabrina o el Genís, això no tirarà endavant. Són catalans perquè han escollit viure a Catalunya. Els qui escriuen les bestieses que escampen no compten que sense ells i les seves famílies, res no serà possible. Fins i tot la independència que alguns pregonen. Potser és que la volen per ells i ningú més. D’aquí plora la criatura. Algun cop m’he imaginat haver de marxar a fora. I si ho fes, continuaria parlant català amb els meus i menjant pa amb tomàquet sempre que fos possible. I intentaria que els meus nous veïns també el coneguessin, el coi de pa amb tomàquet i també el català. Més que integrar-me, és clar que sí, ho integraria tot a la nova vida.

Canvio de tema perquè no me’n puc estar. Per causalitat em vaig trobar davant un tuit de la jove Elena Huelva, que ha mort de càncer als 20 anys. Ha explicat la seva lluita contra la malaltia. En va deixar anar una que voldria compartir: «no fa falta guanyar per saber que ja has guanyat». Chapeau.

Subscriu-te per seguir llegint