Jo l’he vist

No em refereixo a l’home dels nassos del dia de Cap d’Any. De fet, és un espècimen encara més difícil de trobar i en perill d’extinció. Només queden 800 galls fers i són una raresa biològica de temps glaciars. Fa uns quants anys en vaig clissar un en un camí del Cadí. Pedalant amb un company de ruta d’aleshores se’ns va aparèixer rere unes mates, es va quedar quiet un instant observant-nos i va fugir cap a un destí que només ell sabia. Foren uns segons, els suficients per esguardar un dels animals més difícils de trobar als nostres boscos. Més o menys al mateix indret i amb el mateix company de pedals se’ns va aparèixer un magnífic cérvol amb banyes d’incomptables puntes. Ben dret allà dalt del camí lluïa uns pectorals que ja els voldrien alguns culturistes. Quan va veure que estava envaint el seu espai vital amb la meva bicicleta va fer un parell de salts amb les potents potes i també va desaparèixer, portentós, entre pins i boixos.

La trobada amb l’au silvestre sempre l’he tingut com el meu moment més excepcional viscut al món natural. Molt poques persones n’hem vist un. Viure a llocs propers a muntanyes permet aquestes experiències impagables i d’enorme emoció. Eren pocs i ara encara menys. Com la llúdriga en alguns rius. O temps enrere els cabirols, ara reproduint-se sense cap depredador i considerats una plaga igual que els senglars. N’hi ha per tot arreu i aquests sí que són fàcils d’observar, sobretot quan els esveren els caçadors.

Tornant al meu gall, l’última joia animal a l’abast té problemes. Com sempre, generats per la presència massiva dels humans als boscos. A les zones de Peguera i Ensija han restringit el trànsit rodat per afavorir-ne la reproducció. Els mascles, tot i ser polígams, tenen dificultats per aparellar-se amb les gallines feres si hi passem humans. Si hi ha gent per allà no saben copular i es destrempen. Prèviament hauran fet un ritual i una mena de ball. Mostren la cua com un ventall negre com tots ells i un contorn vermell als ulls per atreure la femella durant els pocs dies de zel. La copulació reproductiva se’ls fa complicada i difícil entre vehicles, motos o un ciclista de corriols com jo. Tot acaba en un «coitus interruptus» i fracàs sentimental.

Confesso que els entenc, ells allà ben escalfats, fent tota mena de moneries, danses i postures per convèncer les companyes fins que uns animals motoritzats els hi trenquen l’encant. Acabaran extingits i per veure’n els darrers (engabiats) caldrà acudir a un zoològic. I, com sempre, sobre tots nosaltres caurà la raó culpable. Tot i que em nego a sentir-me tal cosa. La culpabilitat compartida s’escampa des dels mitjans i per part de molts activistes. Ser blanc i occidental pot implicar avui dia assumir la càrrega moral de tota la contaminació del món (llevat de qui fa la denúncia), de l’abús sobre col·lectius desafavorits i ara de la desaparició dels magnífics animals alats que escassegen per aquí. Fins que algú els voldrà reintroduir com l’os o el llop amb la segura oposició d’alguns contraris, perquè sempre hi ha gent per a tot.

Subscriu-te per seguir llegint