Nit de pares i mares

Un pare agafa de les mans la seva filla i la fa ballar al ritme dels tabalers mentre passa pel seu davant una carrossa de la desfilada amb una estrella gegant. És nit de Reis i sort n’hi ha que els infants miren enlaire. Si guaitessin l’expressió dels adults entaforats dins dels cotxes que arrosseguen les carrosses, haurien d’esforçar-s’hi molt per identificar alguna cosa semblant a la màgia. Com més ens allunyem del nostre propi inici sembla que més perdem la il·lusió. Els infants no veuen el que veig jo. Ha canviat l’any i el dia d’avui s’assembla enormement al d’ahir. Són el grapat d’objectes quotidians que ens acompanyen i les persones que ens estimem les que fan que la vida continuï amb certa coherència argumental. Llevar-se cada dia, retrobar-te amb la mateixa taula i a la mateixa cadira, repetir el gest de seure-hi tantes vegades seguides que acabem convencent-nos que aquell lloc és el nostre lloc. I agafar la tassa, el plat i la planta i els pensaments propis que, com núvols tossuts, et recorden qui ets i qui no ets.

Els Reis han tornat a passejar-se per les cases. Són els únics lladres que són ben rebuts arreu. Jo no crec en ells sinó en els pares i les mares compromesos. Persones corrents que treballen tots els dies de l’any, no dormen totes les hores que voldrien, preparen entrepans a tothora, renuncien a les seves necessitats per acompanyar les criatures als partits de futbol, de bàsquet o les exhibicions de judo, suporten feines que no sempre volen, criden, s’emprenyen, ploren, pateixen contractures de dur-los a coll. Si els descendents no mengen verdura o tenen sobrepès perquè no fan prou esport i tenen una alimentació desequilibrada, ells en són els responsables. Si les criatures tenen inseguretats, és culpa seva perquè no els han transmès prou confiança, i si es fan un trau al cap, també, perquè no estaven prou atents. La llista de responsabilitats és llarga i cal sumar-hi contradiccions, desenganys i ganes de sortir per la porta per no tornar mai més.

Una mare, carregada amb la bossa d’una botiga de joguines, i el seu fill arriben de pressa per veure passar la cavalcada i es posen just al davant d’una família que esperava el pas dels Reis des de feia estona. La mare relegada a la segona fila li demana que s’aparti. Mare, fill i bossa se’n van uns metres més avall mentre que una altra dona li anuncia a la seva filla: «Mira, ja ve el Gaspar!», i la nena li respon: «No és el Melcior, el rei blanc?». «Ai, ara no sé quin és el ros i quin és el blanc. El negre el tinc clar, és el Baltasar», assegura. No hi ha manera, els pares i les mares ens equivoquem cada dia.

Subscriu-te per seguir llegint