No es podia preveure

En el missatge de Cap d’Any als francesos el president va excusar-se davant les malvestats d’origen climàtic que ha sofert França els darrers temps. Va dir que no s’havia pogut predir: «Qui aurait pu prédire». Aquesta frase, immediatament, va esdevenir un hastag de gran ressonància a les xarxes. Ciutadans i molts científics van reaccionar, primer perplexos i després enfadats per les paraules d’Emmanuel Macron. Un dels més actius en la resposta ha estat Christophe Cassou, investigador del CNRS al CERFACS (Centre Europeu de Recerca i Formació Avançada en Informàtica Científica). La seva experiència se centra a entendre la variabilitat climàtica i la seva predictibilitat en escales de temps mensuals a decennals.

Christophe Cassou retreia a Macron que no podia adduir ignorància després d’almenys 30 anys que els climatòlegs, a través dels successius informes de l’Intergovernamental Panel on Climate Change (IPCC), han estat alertant sobre els riscos creixents d’un canvi climàtic, i això amb més força encara des de la publicació del 6è informe, el 2021-2022. Cassou ha mostrat l’enuig perquè els desastres que van viure l’any 2022 es van anticipar i documentar a partir de la dècada del 2000 i encara més precisament al 6è informe de l’IPCC.

En l’informe, les onades de calor eren el risc clau número u. De fet, el Consell Superior del Clima (HCC), instal·lat el 2018 pel mateix Emmanuel Macron, va publicar el mapa dels impactes de l’escalfament global. Allà ja s’advertia que creixerien les onades de calor i llurs conseqüències per la mortalitat i la morbiditat de les persones i els ecosistemes; que l’agricultura augmentaria les pèrdues degut a les onades de calor i a les sequeres; que incrementarien les penúries d’aigua i les seves conseqüències per diferents sectors econòmics; i que sovintejarien les inundacions costaneres i continentals i llurs conseqüències per a les persones, l’economia i les infraestructures.

Als científics no els ha sorprès l’any 2022. Sabien que s’entraria en un període més dur a partir de la segona meitat de la dècada del 2010. Per això es queixen de la negació d’una part dels responsables polítics i de les enormes energies emprades en les previsions que s’han desat al calaix. I han promogut el posicionament de desenes de científics i un centenar i mig de diputats davant dels reptes. Cassou denunciava que els mateixos líders, que tan fàcilment equiparen els denunciants científics amb els activistes, que equiparen al terrorisme les accions no violentes de desobediència civil de companys, ara utilitzen la tesi de la ignorància desacreditant les missions d’avaluació dels riscos.

Alimentar el clima d’escepticisme que està ressorgint en un món de #fakeNews només fa que reforçar l’status quo. I per altra banda, tot això reforça l’ecoansietat davant la manca d’actuació. Discursos com el de Macron sembla que estiguin preparant els conciutadans com a admissió d’impotència, havent decidit capitular davant els reptes que cal afrontar col·lectivament. O bé, que es busqui fer «acceptable» la inacció justificant el ser superat per les forces de la naturalesa, quan en realitat el fracàs seria polític.

El repte és immens. Però l’acció climàtica no és un problema físic o tècnic. És una opció política i les solucions, per complexes que siguin, existeixen. Anticipar-se per adaptar-se a un clima canviant és essencial. Reduir les nostres emissions per reduir els riscos als quals ens haurem d’adaptar és fonamental. Cada desena part addicional d’escalfament fa que l’adaptació i la mitigació siguin més difícils.

Els estudis sobre França ja fa temps que preveuen l’aparició de ciclons, la remuntada d’incendis potents cap al nord del país, l’increment de les erosions costaneres i la pujada del nivell del mar, així com la disminució de la innivació. I això està previst per als nostres veïns del nord. Llavors, la meva perplexitat és total davant de les principals propostes que fan socialistes i juntaires per condicionar i esmenar els pressupostos de la Generalitat. Són propostes basades en la creació de treballs efímers, ocupats per passavolants no arrelats, de baixa qualitat i amb gran impacte territorial: Hard Rock, aeroport. Però, en canvi, no assumeixen les seves responsabilitats passades i presents en la degradació del servei de Rodalies que és clau per a milions de persones en mobilitat i sostenibilitat.

L’actuació local a Catalunya hauria de ser la nostra contribució a abordar el repte global del canvi climàtic que és una amenaça pel benestar humà i la salut planetària. Vivim una ruptura superior a la variabilitat climàtica passada i entrem en espais inèdits per a l’espècie humana. Quasi quatre mil milions de persones viuen en zones de forta vulnerabilitat en relació al canvi climàtic. Cal dir a Macron i polítics propers: no es podria preveure?

Subscriu-te per seguir llegint