Crits i tertúlies

Hi ha una sèrie de fenòmens en l’esport d’avui en dia, millor dit, en les retransmissions esportives, que em trasbalsen una mica i que cada vegada s’estan estenent més. Un d’ells és la tendència dels narradors dels diferents partits, ja siguin de futbol, de bàsquet o d’handbol (i cada cop més està entrant en un territori fins ara verge com el tennis), de cridar molt, moltíssim, per mirar de donar emoció.

Deu ser per l’herència de la ràdio, on es feia molt per substituir amb el to alt de la veu la imatge que no es podia contemplar, o per vicis adquirits dels narradors sud-americans, o qui sap per l’estima del jovent pels decibels a tot drap en diferents instàncies de la seva vida. El fet cert és que es crida cada vegada més. A molta gent li agrada, i riuen d’aquells que es limiten a comentar què succeeix amb un to pausat. Llavors escoltes retransmissions de països europeus, com les angleses o les alemanyes, i són molt més tranquil·les que les d’aquí. Després d’aquest rotllo, no cal que us digui que els meus timpans i jo ens decantem per les segones.

L’altra situació que no em reconforta són les retransmissions radiofòniques en què es dona per fet que l’oient ja està seguint el partit per la televisió o en directe i que no li cal que li ho vagin explicant tot. Per als que us agrada, proveu de seguir-la algun dia anant amb el cotxe. No t’assabentes de res. Tot és com una gran tertúlia de bar de veure qui la diu més grossa.

La meva opinió és que entre tants crits i xerrameca es perd molt pel camí, com vocabulari, capacitat descriptiva o anàlisi. Això sí, es guanya molta bufanda.

Subscriu-te per seguir llegint