Quiosc Regió7

Regió7

Adam Majó

XUT A PALS

Adam Majó Garriga

Director General per a la Promoció i Defensa dels Drets Humans de la Generalitat

El meu gueto

Visc en un gueto, només em relaciono amb els que són com jo. A l’espai públic i en determinats serveis, establiments i activitats hi trobo persones amb altres circumstàncies i referents, però els cercles on em moc i interactuo són clarament monocromàtics. Vegem-ho.

Portem la canalla a una escola pública on coincidim mares i pares d’orígens, condicions i llengües diversos. Fora de l’escola, però, a música, a anglès, al cau, als entrenaments, i als cercles d’amistat, vermuts i sopars tornem a coincidir gairebé sempre amb persones de classe mitjana o mitjana-baixa, que miren els mateixos canals i plataformes de televisió que nosaltres i que parlen en català.

Treballo en un gran edifici de la Generalitat, a la Zona Franca, on Barcelona es confon amb l’Hospitalet. Entre els funcionaris i càrrecs polítics hi ha gent de molts orígens socials i geogràfics; el perfil majoritari, però, som les persones amb educació superior i ingressos que multipliquen l’SMI. La llengua habitual entre nosaltres és el català. Però en aquest edifici no només hi ha funcionaris i càrrecs polítics, també hi ha personal subcontractat que fa tasques de manteniment i seguretat o que serveix a la cantina. Aquí el perfil ja no és el mateix, el nivell d’estudis i els ingressos són clarament inferiors i la llengua comuna és ara el castellà. I encara hi ha un tercer grup, el de les persones que es fan càrrec de la neteja, molt majoritàriament dones, amb nivell d’ingressos encara més baix i majoria de castellà amb accent sud-americà. I tot això en un entorn, un barri, fins ara típicament obrer i castellanoparlant, més metropolità que barceloní, on hi han construït nous edificis d’oficines o d’activitats vinculades a la Fira que atrauen colls blancs d’arreu del món i on l’anglès és, sovint, la llengua franca. No cal dir que els mons d’aquests executius i oficinistes i els de la gent del barri de tota la vida es toquen, però no es barregen, van a bars i restaurants diferents i no comparteixen cap servei o activitat social.

Faig una mica de trampes dient que visc en un gueto, perquè el meu grup social, a més de relativament privilegiat, és el normatiu, el no marcat, i això ho fa tot molt més fàcil i poc angoixant. I també cal deixar que a la societat catalana, i a l’europea en general, la compartimentació, la divisió i estratificació ètnic-social, és menys greu que en altres indrets del món. Aquí, almenys, compartim alguns espais (el carrer, les festes majors, el futbol, els súpers...), les barreres grupals són franquejables i no hi ha murs físics que separin barris o urbanitzacions. Però tenim igualment un problema de manca de cohesió i comunicació internes, d’escassos referents comuns, de poca mixtura. I això té repercussions, negatives, no només en l’ús de la llengua sinó també en la convivència (real o percebuda) i en les potencialitats col·lectives a tots nivells, també polític, naturalment.

Compartir l'article

stats