La cimera vista des del llombrígol

Aveure, no exagerem. Ni és fàcil que Pere Aragonès «participi» en la cimera hispanofrancesa del dia 19 a Barcelona, ni podia deixar de formar part del comitè de recepció, ni la trobada s’ha convocat només per enterrar el Procés. Dit això, tot provocador busca que la víctima caigui en la provocació.

Participar a la cimera consistiria en intervenir a les reunions a porta tancada que mantindran Sánchez i Macron i els respectius ministres per parlar de canonades submarines, preus de l’energia, controls fronterers i, sobretot, jocs d’aliances variables en el complicadíssim tauler que és la Unió Europea, en el que Madrid i París formen un nucli quadangular amb i Berlín Roma. No és senzill que el president català sigui introduït a les sales reservades on es discutiran aquestes coses, però si ho fos significaria que ja estava tot pactat i la cimera és pura comèdia.

De moment l’han convidat, igual que a l’alcaldessa de Barcelona, a fer una salutació de benvinguda als assistents; negar-se a formar part del protocol suposaria un gest d’hostilitat no només cap al govern espanyol sinó també cap al francès, gens beneficiós per als interessos de la Generalitat i de Catalunya, mentre que acceptar la invitació obre la possibilitat de buscar una participació més qualificada i, sobretot, permet empaitar la foto d’un instant de conversa amb els grans protagonistes per a les portades dels diaris.

Pensar que la Moncloa i l’Elisi han decidit organitzar una cimera amb el funeral del Procés com a principal objectiu és d’un notable llombriguisme. Alhora, el govern central s’hauria pogut estalviar els comentaris que relacionen la tria de Barcelona amb el suposat enterrament, fet que obre un interrogant sobre els beneficis d’estimular la reacció irada de l’independentisme. Amb el ministre Félix Bolaños en el paper d’estrateg en cap de la Moncloa costa saber quan aplica una visió política de gran agudesa i quan, simplement, es passa d’espavilat.

Subscriu-te per seguir llegint