Uns tions desubicats

No perd el somriure però em mira una mica estràbic. Desgarbat i, sobretot, desubicat. Està fora de lloc i de temps. Repenjat damunt les seves clàssiques potes minúsculament desproporcionades, i rematat amb una barretina mig descolorida, torta i decaiguda. Al costat té un company que intenta posar la mateixa cara, una mitja rialla forçada, poc convençuda i poc convincent. Com si volgués generar una empatia que no acaba de trobar el seu punt. O, fins i tot, un cert grau de misericòrdia. Com si fossin plenament conscients (però volguessin dissimular-ho) que el seu temps ha quedat enrere. Ja som a 11 de gener, i aquests tions -molts clons dels quals han tingut durant un mes un paper protagonista a moltes llars i espais públics- posen aquesta cara desorientada des de darrera dels vidres d’un basar xinès que, a aquestes hores, encara no ha alçat la persiana, mentre jo faig temps perquè el semàfor en verd em doni permís per creuar un pas de vianants. S’alcen (més ben dit, ho intenten) potacurts, intentant transmetre un cert orgull, entre gats daurats de la fortuna, mantes descolorides, sabatilles escabellades, jocs estridents i flors de plàstic. Quan era el moment, un mes i mig enrere, no van trobar qui els adoptés i avui ja no són ningú, pobres tions. El Nadal els ha passat per sobre i ara esperen una retirada que els arribarà més d’hora que tard, substituïts com a reclam d’aparador per qualsevol altre objecte més escaient per l’època de l’any. Aquests tions desubicats em fan adonar de sobte, i amb plena consciència, que hem deixat realment enrere dos anys i mig d’un calendari trastocat perquè la necessitat sanitària de mantenir les distàncies ens va esborrar les dates tradicionals. En el seu moment (en plenes restriccions per la pandèmia) vaig arribar a inventar un terme per definir-ho: descalendaritzat (orfes d’aquelles fites que ens marcaven cicles vitals). Ara, però, el temps cronològic ha retornat amb ritme i pauta. Tornem a tenir un calendari no només físic (aquests amb que ens inunden amb el canvi d’any), sinó també mental. Amb unes dates clau que ens el subratllen, bastides pels seus rituals. I amb tot allò que té de bo, com un cert orde biològic i una millor perspectiva mental; i de dolent, com el fet que, de nou, ens n’adonem que passa volant o, fins i tot, que ens passa per sobre. Com als pobres tions del basar xinès, que han abaixat la persiana del Nadal i s’han quedat a l’aparador. Esperant que el calendari completi una altra volta i els porti de nou al context temporal que els ofereixi una nova oportunitat.

Subscriu-te per seguir llegint