Escoltar els protagonistes de la Guerra Civil

L’historiador Daniel Díaz és a punt de publicar el llibre Vida i mort dels catalans en el fronts de guerra 1936-1939 amb les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. En unes 160 pàgines reflexiona sobre la vida quotidiana al front de guerra republicà, (Aragó, Mallorca, Madrid, Extremadura i País valencià) i dels rebels esmenta els carlins a l’Ebre, però no a Codo, dialoga amb els protagonistes, amb l’objectiu que cronològicament vagin explicant les seves vivències, inserides en el context de la guerra. Es basa en estudis fets durant la Primera Guerra Mundial pels especialistes Peter M. Englund, Marc Ferro i Paul Fussell. El suec Englund va publicar el 2008, La bellesa i el dolor del Combat, una biografia de dinou persones que van viure la 1a Guerra Mundial. El parisenc Ferro és autor de La gran guerra 1914-1918 i el californià Fussell de La gran guerra i la memòria moderna. De la lectura n’extreu un mètode propi per estructurar el llibre, on esmenta problemàtiques com la dels mutilats. L’edifici de les Germanetes dels Pobres del carrer de les Saleses havia d’acollir el Centre de Mutilats de Catalunya per readaptar-los a la vida civil, però per necessitats de guerra el van convertir en Hospital militar. Els mutilats catalans tampoc no rebien subvencions per l’enfrontament que mantenien amb els de Negrín, que els exigia obediència als postulats espanyols. Un cop acabada la guerra, bona part dels mutilats van anar al camp de concentració d’Argelers, al Rosselló. Però que va passar amb els cremats, els paralítics i els que tenien la cara trencada? Alguns es van col·locar en estanqueres o de vigilants en parcs que no hi anava ningú; la gran majoria va continuar sense rebre cap ajuda.

Pel que fa a les drogues, a l’exèrcit hi havia alcohol i tabac, però no amfetamines ni cocaïna. Explica la denúncia d’un metge anarquista sobre milicians tuberculosos que han d’expulsar de les columnes, per les condicions terribles del front i la manca de medicaments. Demostra que hi ha delinqüents comuns redimits en convertir-se en antifranquistes. Sobre els problemes sexuals, Díaz explica que el doctor Carrió de Manresa, que havia estat metge de Francesc Macià, qüestiona les “Liberatorius de prostitució”, creades per Mujeres Libres, que no van tenir èxit perquè les prostitutes guanyaven més exercint la professió que treballant en d’altres activitats. Durruti les expulsa del front, com també als homosexuals, molt mal vistos, tot i que alguns milicians es queixen perquè «ens rentaven la roba». Díaz respon al llibre de biografies, Les combatents de Gonzalo Berger i Tània Balló, amb la tesi que hi havia poques milicianes dins les trinxeres i moltes a la rereguarda. Assenyala que una minoria tenen una actitud transgressora fruit d’una espurna revolucionària, però que xoca amb la mentalitat col·lectiva de l’època. Explica que van al front per motius diversos: minyones de cases bones de Barcelona que tenien companys anarquistes, malcriades, per esperit d’aventura, prostitutes, i un petit col·lectiu que volen transformar la societat. N’hi ha que es cansen i tornen. Aporta la biografia de l’holandesa Fanny, de classe benestant, militant d’extrema esquerra que aprèn l’ús de metralladores a Alemanya. Va marxar al front d’Aragó, on va fer un estropell de tal magnitud als rebels, que va agafar una depressió de la que va recuperar-se en un hospital barceloní. Després va assolir el grau de capitana i va fer d’instructora en el Camp de Formació Militar del Campament de Pins del Vallès (Sant Cugat).

Subscriu-te per seguir llegint