Quiosc Regió7

Regió7

Rufí Cerdan

TRIBUNA

Rufí Cerdán

Una església massa papal

L’enterrament de Joseph Ratzinger, malgrat ser un esdeveniment històric, es va fer en un auster funeral d’estat que no va omplir, tant com s’esperava, la plaça de Sant Pere del Vaticà.

Era el comiat d’un papa reconegut per ser un gran teòric de la teologia, que va censurar molts altres teòlegs i teòlogues inspirats en els aires de compromís amb els pobres del concili Vaticà II; que va recuperar un papat centralista, incubat en el pontificat de Joan Pau II, que va reafirmar el paper de la Cúria i de l’estructura clerical, en consonància amb la visió eurocèntrica i colonialista del món.

Ha calgut un papa vingut de l’altra punta del globus que vol llegir el Vaticà II a partir del que va acordar la majoria, per mantenir una relació més adulta amb la societat civil, sense falses tutories morals. I a l’interior de l’Església, han començat les reformes estructurals, s’ha posat al dia la doctrina social amb dues noves encícliques que aborden els problemes més grans del moment (l’ecologia i la solidaritat). I a l’interior, s’ha encetat una nova forma de fer, la sinodalitat, que intenta actualitzar el diàleg escoltant totes les veus, que vol superar el clericalisme amb la col·legialitat; que hauria de portar canvis significatius en temes tan importants com el paper de les dones, l’actualització dels llenguatges litúrgics o les dinàmiques participatives.

Una Església renovada no pot quedar-se mirant el món com si tot el mal que l’envolta la confirmés en la seva veritat, mentre cada dia és una comunitat més minsa. L’essència del seu ésser és la compassió, que vol dir patir amb el dolor dels altres. La comunitat eclesial s’ha de commoure amb els grans problemes socials actuals: el desencís personal, la desestructuració social, ambiental i política (tota ella marcada per la por, l’odi als pobres i la violació de drets sense pudor ni rubor) en una via accelerada de descomposició del sistema abocat a la finitud d’energia i de recursos. No podem restar indiferents davant la concatenació d’efectes gravíssims sobre les poblacions massacrades del sud per l’extractivisme colonialista, les guerres inacabables, el creixement de l’autoritarisme i l’empitjorament climàtic.

Quan sembla que Déu s’amaga és quan més sentit té construir una Església que deixa de llepar-se les ferides enyorant vells temps de cristiandat, per esdevenir hospital de campanya, que està amb els pobres amb voluntat de transformació de les estructures i de denúncia profètica. Si mirem a l’Església de les perifèries, veurem que a la nostra església del nord falten testimonis. Estem necessitats de missioners, de creients encarnats entre els descartats: desnonats, netejadores, cuidadores, cartroners, manters... (aquells que el papa Francesc nomena poetes socials) que estan cridats a un protagonisme imprescindible en la resiliència i construcció d’alternatives en el món nou que ha de sorgir de les cendres d’aquest sistema caduc. Potser aquesta és la conversió que necessitem també els que encara som Església.

Compartir l'article

stats