A Francesc Vila i Ginferrer

Avui començo dempeus i amb una llarguíssima ovació pel mestre Vila. M’hi jugo un pèsol que el seu T’he mirat, amb lletra de mossèn Farràs, deu haver sonat en la majoria de casaments de cantaires de corals d’aquí a la vora. I que seria dificilíssim trobar-ne algun que no hagi cantat en un moment o altre l’harmonització a quatre veus que va fer del poema Senyor Sant Jordi de Salvador Espriu. Francesc Vila va compondre músiques precioses a l’abast de formacions corals que no és indispensable que siguin nivell prèmium. I en dono fe. No vull pas dir que siguin fàcils, eh? Però amb treball, dedicació i d’hores d’assaig gent que no tenim el nivell de l’Orfeó Català (ja ens entenem!) hem aconseguit que sonessin prou dignament i en ocasions fins i tot excel·lent. I això amb cantaires que la immensa majoria no saben llegir música. I el mèrit és del mestre, no pas nostre. Perquè a la seva faceta de compositor s’hi afegia la de pedagog. No és gens fàcil cantar a veus; però és tan bonic quan sona afinat! I sentim tanta satisfacció quan aquella peça comença a sonar que ens esperona a seguir treballant perquè soni bé del tot. És la seva música que ens ha fet millorar, que ens ha fet avançar i que, sobretot, ens ha fet emocionar. Els directors i cantaires ens hem fet un fart d’intercanviar-nos peces seves. No heu cantat Un nom del Vila? Te la passo! Als teus cantaires els encantarà! Em sembla que no m’equivoco si dic que no recordo cap Roda Coral de les que organitza la Federació Catalana d’Entitats Corals que no hagi sonat alguna cançó seva. Francesc Vila i Ginferrer va néixer a Castellbell i el Vilar el 1922. I aquest diumenge, gràcies a l’Ajuntament del seu poble natal i l’Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet, clourem la commemoració dels cent anys del seu naixement al Kursaal. Un munt de cors de Manresa i comarca interpretarem Nadal, Llum i Misteri juntament amb una rapsoda, dos solistes, dos ballarins i quatre músics. Tots sota la direcció artística de Joan Maria Segura i la direcció musical de Montserrat Casas. Si hagués de triar només una de les onze cançons que configuren la cantata, em quedaria amb Neu Vermella: «Creiem que aquell Nadal està molt lluny/ folguem en la discòrdia i la guerra/ enlloc d’obrir la mà tanquem el puny/ i ensangonem la terra». Poesia de Joan Farràs que Francesc Vila converteix en cançó. La Montserrat Casas va tenir la immensa sort de conèixer el mestre i de compartir-hi moltes estones. A mi m’hauria agradat molt poder-lo saludar encara que fos mig minut, treure’m el barret que no porto, encaixar-li la mà i dir-li: Moltíssimes gràcies per la vostra música, mestre!

Subscriu-te per seguir llegint