Van sortint

Una fundació de la Universitat de Harvard ha fet unes prediccions, en forma de decàleg, sobre el periodisme del futur. El segon punt es refereix als formats de proximitat. Hi veuen un «desert de notícies» amb espais per «assajar noves fórmules» i on de cap manera hi ha d’haver «un periodisme tou o de segona». Els mesos previs a les eleccions municipals són un temps únic per demostrar-ho. Una oportunitat per a cronistes.

El magma polític (per a les properes eleccions) es va dilatant producte del seu escalfament. Van apareixent els últims noms dels pretendents i només hi ha opció per a un (alcalde) a cada lloc. Les tremolors i les esquerdes, acompanyades de sords retrets entre propers, van pujant de decibels mentre intenten encaixar noms. Sobre aquest terreny inestable, les dues ànimes amb aspiracions reals per liderar els resultats a les principals viles es van posicionant. Aquesta setmana alguns dels triats per ERC han peregrinat a Suïssa a veure la Marta Rovira.

Per aquí és clar que més enllà de qui voti PSC, CUP, Comuns o llistes realment independents, la major part de les batllies se les disputaran Esquerra i Junts. A Manresa, la ciutat amb més votants, l’actual titular sembla sortir amb avantatge respecte del candidat juntaire i els altres d’ideologies similars. Justament aquesta és una de les seves debilitats: són massa. A priori, el republicà Aloy només hauria d’estar pendent de saber amb qui pactarà per a un segon mandat, si pot, sencer.

A Berga, el seu partit ha fet una nova aposta, una més, per intentar ser algú electoralment després de dècades d’irrellevància. L’alcalde de Saldes baixa (o el fan baixar) a la capital per encapçalar una candidatura on prendre el rol dominant d’esquerres pres sense manies per la CUP. Per hiperactivisme social d’aquests i no compareixença dels primers. Mentre anaven apareixent arreu batlles amb el triangle d’ERC a la solapa, no han trobat mai la fórmula berguedana per mantenir els vots recollits quan cal escollir diputats espanyols o catalans.

El cas de debò fascinant amb el qual hem començat l’any és Igualada. La tradicional debilitat de les esquerres postcomunistes: la contínua divisió en sigles i faccions, trasplantada al món convergent fa anys, l’ha sublimat l’actual cap al consistori: Marc Castells. El somrient polític igualadí defensarà la seva cadira davant d’Alba Vergés. En un joc d’equilibris i marques, es presentarà per Junts per Igualada. Un partit registrat per ell que «no té res a veure amb Junts per Catalunya». Buscarà un pacte amb Impulsem Penedès justament per la seva proximitat al partit de Borràs i Turull. És un hereu moderat i flexible, una mena de Trias anoienc. Buscarà armar una llista amb perfils convergents temperats sense massa influències del que podríem dir-ne el partit central d’aquest espectre ideològic. I evitar un cas d’estrabisme amb les paperetes: Junts per Igualada contra Junts per Catalunya. Una perversió inimaginable més pròpia de sadomasoquisme en espera del súmmum: Junqueras vs Puigdemont a les urnes. Aviat.

Subscriu-te per seguir llegint