La coherència que es troba a faltar

Això dels bolsonaristes ens hauria de fer reflexionar. Com ens hauria d’haver preocupat seriosament l’acció dels trumpistes que van assaltar el Capitoli dels EUA perquè no acceptaven el resultat de les eleccions. Aquestes i altres explosions de comportaments colpistes evidencien el creixement d’un moviment fanatitzat, renovació del feixisme a escala mundial, que no accepta el sistema democràtic, però se’n serveix per crispar la convivència civilitzada. De gent que actua dictatorialment en nom de la llibertat sempre n’hi ha hagut, però ara n’està sortint de nova que perfecciona el llenguatge per apropiar-se conceptes fonamentals. Putin és l’exemple més fàcil d’identificar ara mateix, però en tenim de més propers: Ayuso arrossega multituds enfervorides amb el seu missatge populista i estil de fer; socialistes catalanòfobs com Lambán, Page o Borrell també excel·leixen en la tergiversació; i si recordem paraules i fets d’Enric Millo, Soraya Sáenz de Santamaria, Rivera, Arrimadas, Carrizosa i congèneres d’ideologia ultra espanyolista, podríem situar-los tots en aquest espai de prostitució de les regles democràtiques, on Santiago Abascal es declara franquista de tota la vida a l’empara de sectors (judicial, policial, mediàtic...) que mantenen actualitzada la petjada repressora del dictador. Cal recordar els fariseus escandalitzats pel que fan bolsonaristes i trumpistes ( «cosins germans» dels independentistes catalans, segons ells), que Franco va eliminar la democràcia parlamentària (la que legitimen els vots) amb un cop d’estat violent, que encara ara sagna de tan «atado y bien atado» que ho va deixar tot. Caldria filar prim, doncs, amb aquesta mena de comportaments i ser conseqüents. Coherents.

Perquè, tot i l’entorn hostil que amenaça, res del que es fa i es diu a casa nostra arran de la convocatòria d’afirmació independentista del dia 19 no sembla que lligui amb la coherència amb què caldria afrontar la situació derivada del 155 i la pretensió socialista que estigui superat el conflicte polític que enfronta Catalunya i Espanya.

En boca de segons qui, presumir de coherència a l’hora de defensar l’amnistia, l’autodeterminació i la República té l’aparença de voler fer passar bou per bèstia grossa. Reivindicació fins a les últimes conseqüències? Davant de qui? Per quina via (pacífica o enfrontament)? Quina és l’estratègia? Amb qui es compta? Es mantindrà la mobilització fins aconseguir l’objectiu final? Qui liderarà l’embat? La ciutadania sabrà què li espera o tornarà a veure volar coloms?

Subscriu-te per seguir llegint