Quiosc Regió7

Regió7

francesc galindo

Punt Omega

Tombat al llit després de dinar mirava el sostre tan fixament que només percebia el moviment de l’ombra projectada de l’ampit de la finestra quan la claror s’esmorteïa. Els dies amb núvols hi havia més matisos sobre la pintura blanca i el soroll de fons de la màquina que feia seguiment de les seves constants vitals. El soroll de fons de l’inacabable monòleg interior dels assumptes pendents.

Havia vingut el seu fill a l’hospital i s’havien tornat a barallar. No havia recordat la meitat dels encàrrecs senzills que li havia fet el dia anterior. Igual que havia passat els dies i les setmanes precedents. Ni la funda de les ulleres ni els mitjons daurats ni les tisoretes per obrir els malparits blísters dobles ni solucionar l’assegurança del vehicle ni respondre al cadastre ni posar quan toca els diners per poder veure la tele ni portar una mica d’oli de contraban per sucar el pa sense sal ni mil milions de coses tan nímies com necessàries.

Havia arribat al convenciment que no s’hi fixava, i això volia dir que no el veia, que s’estava tornant translúcid i desapareixeria convertit en fantasma abans d’hora.

Ell tenia la teoria que l’exposició a estímuls s’havia multiplicat tant que la capacitat d’oblit havia crescut proporcionalment entre els més joves.

El mai oblido una cara existia molt menys que els oceans de records difuminats pel temps dels quals només sobreviuen els que formen històries que, per algun motiu, s’ancoren a la terra sorrenca de la memòria.

Quan ho puguem veure tot ho oblidarem tot, pensava. Aquest serà el punt Omega.

La realitat era que només podem recordar uns centenars de llibres, pel·lícules, cançons, persones...

I que és l’interès per elles, i no la quantitat, allò decisiu. La tria, el seguiment, el contacte manen quan els beneits es pensen que el que compta és el nombre i la impressió dels primers sis segons. En tots els exercicis, la repetició i, sobretot, la que es fa quan costa, quan no és gratis, és la que té valor: Com més hi ha per veure, menys atenta és la nostra mirada i menys coses hi veiem.

Per contra, en aquella habitació, com menys hi havia per veure, més atenta era la seva mirada i més coses hi veia.

O això es pensava ell, que mantenia sempre al seu cap el soroll de fons del monòleg etern amb els que no hi eren mentre no acabava de veure clar l’amor que rebia amb la presència, un somriure murri o un petó carregat d’imperfeccions.

Compartir l'article

stats