La seducció del Dakar

Toni Mata i Riu

Toni Mata i Riu

El Dakar ha complert una altra edició i ens ha regalat infinitat d’imatges de gran bellesa i nombrosos casos de passió esportiva. Deixant de banda la tristor que genera la celebració de grans competicions en estats dictatorials com l’Aràbia Saudita –un tema del qual ja se’n va parlar a bastament durant el Mundial de futbol de Qatar–, el ral·li tot terreny més popular del planeta ens han tornat a proporcionar exemples de fins on pot arribar el sentiment per practicar l’esport més enllà del component econòmic. Gerard Farrés va haver de deixar-se guanyar l’any passat pel cap de files del seu equip i no va poder pujar al graó més alt del podi, però sabia que el gest li proporcionaria l’oportunitat de tornar al desert sense haver-se de gratar gaire la butxaca. El pilot manresà, una llegenda del Dakar, va sortir a guanyar, però la cursa va dictar sentència i ha acabat cinquè: no obstant això, en la sinceritat amb què explicava a la prèvia com cada any es prepara per tornar al ral·li, i la incertesa que a vegades envolta la seva participació, hi ha l’essència de l’esport. Altres corredors bagencs que han trepitjat de nou l’arena són Moi Torrallardona i Joan Manuel González Pedregà, dos veterans que assumeixen els riscos per disputar una prova que també va atrapar en el seu moment Isidre Esteve, a qui un accident va manllevar la mobilitat de les cames però cada any torna al Dakar amb un cotxe. Carles Checa també ha repetit, seduït per la màgia del ral·li. Poques competicions tenen la capacitat de reunir noms de primera fila mundial i corredors, professionals o aficionats, que arrenquen el motor pel plaer de competir.

Subscriu-te per seguir llegint