UN COP D’ULL

Pressupostos i projecte

Núria Sensat i Borràs

Núria Sensat i Borràs

Comença l’any amb força vent i diuen que a partir d’avui dimecres amb molt i molt fred. Mentre el clima sembla decidit a recordar-nos que som hivern, la realitat política catalana està ben calentona. D’una banda, la negociació dels pressupostos, i de l’altra, l’anunci de vagues al sector de la salut i de l’educació, dos dels pilars, diuen, del nostre sistema polític i social de benestar. No sé jo si són pilars o bigues molt rovellades a punt de partir-se en dos i deixar bona part de la població esclafada i amb poques possibilitats de sortir-se’n. Potser el cos de bombers podrà rescatar-nos i construir hospitals i escoles provisionals pels que quedem ja, definitivament, fora del sistema. La situació és greu i no només a Catalunya, és clar, però jo visc aquí i és el que m’afecta de manera més directa i per això avui escric del meu país.

La negociació dels pressupostos és com cada any: molta estratègia de fireta i molt, massa previsible. Els comuns es van afanyar a fer un acord i poder dir que havien assolit augments econòmics per a sectors tan importants com els de la Salut i, en concret, en l’àmbit de la primària, sens dubte la part més feble de totes. Però aquest acord és paper mullat si no s’hi suma el PSC, i això ho sabien i saben; per tant, ara cal esperar què pacta ERC amb els socialistes. Aquí tothom té poc marge i, sobretot ERC, que vol ser a totes les misses sense perdre-hi res, però francament ho té difícil, ja que a aquesta realitat complexa hi ha de sumar el seu conflicte intern, perquè hi és, diguin el que diguin. Queda clar que Oriol Junqueras no només no és vol retirar de la política, sinó que es prepara per poder ser el proper president de la Generalitat i no crec que a l’actual president li faci gaire gràcia, però ho te complicat enfrontar-se a l’home que ha estat empresonat, al màrtir català. D’això trobo que se’n parla poc i que és el que en realitat ho condicionarà tot. Quin és el camí que finalment ERC enfili serà interessant de seguir, perquè quan es parla de la crisi de l’independentisme acostuma a ser Junts l’ase de tots els cops, tot i que penso que la trontollada forta encara està per arribar i la pugna interna dins d’ERC està ben a prop de començar.

Els pressupostos s’acabaran signant pel tripartit, el discurs serà que és per responsabilitat, que el país necessita injectar recursos sí o sí. És cert que es necessiten diners, sempre se’n necessiten, però calen altres coses en què els nostres diputats i diputades haurien de començar a treballar seriosament, ja que el que cal, tant en educació com en salut, és un canvi de model. Afegir diners si no sabem cap on volem anar és un pou sense fons. El model se Salut del nostre país del qual tan ufanosos estàvem fa aigües per tot arreu i el problema no és només de metgesses i infermeres, sinó de tot el personal, dels que ens trobem al taulell quan anem al CAP, de la persona que ens agafa el telèfon (si ens l’agafa algú) quan truquem al CAP. La nostra societat ha envellit i, molt, les malalties mentals han augmentat moltíssim. Ahir mateix llegia una notícia segons la qual a Catalunya hi ha diagnosticades més de 700.000 persones amb depressió, de les quals 500.000 són dones. Sembla clar, doncs, que cal un nou model. El mateix podem dir de l’educació, on es dona molt poca veu al professorat sobre quin és el sistema educatiu que cal tenir i es dona massa veu a expertes i experts que no són dins de l’aula.

ERC, en primer lloc, com a partit de govern, ens hauria de començar a explicar quin és el seu nou model i, si us plau, que no sigui dir fer una nova Llei, perquè en tenim moltes que després ningú (ni diputades ni diputats) es preocupen gaire, per no dir gens, que es compleixin. Esperem que es faci alguna cosa. Mentrestant, m’agafaré tan fort com pugui a la biga.

Subscriu-te per seguir llegint