I ara, què fem amb Picasso?

Marc Marcè Casaponsa

Marc Marcè Casaponsa

Al’abril se celebra el cinquantenari de la mort de Picasso i tothom qui tingui alguna cosa a reivindicar en relació amb el geni malagueny ho farà. Però la reivindicació de Picasso toparà amb una cara de l’artista que fins ara s’havia amagat o menystingut, i que ja no es pot ignorar més: Picasso era un masclista maltractador. La seva relació amb les dones era apassionada, però també tòxica. ¿Hem d’honorar un individu així? ¿O fem una commemoració per arrossegar-lo pel fang? ¿Tindria sentit? No és un problema senzill. I passa el mateix amb moltíssims genis que eren homenots sexistes, homòfobs i carques que, vistos avui, resulten odiosos. ¿Què fem? Una solució possible seria entendre que no els valorem pel que eren, sinó pel que van fer. La seva obra no són ells, no estava en ells, existeix sense ells. Si es considera que és positiu revisar el seu llegat a la llum dels coneixements d’avui i situant-lo en la història -aquest és el sentit d’una commemoració-, la solució és que les efemèrides no siguin de les persones, sinó de les obres. En el cas de Picasso, per exemple, el 2027 farà 120 anys de «Les senyoretes del carrer d’Avinyó» i 90 del «Guernica». Això sí que serà digne de ser celebrat sense reserves, i una gran excusa per analitzar tota la seva obra. Agradi el seu autor, o no.

Subscriu-te per seguir llegint