EL MIRADOR

Salaris i inflació

Josep R. Mora

Josep R. Mora

Soc dels que pensen que el govern de coalició PSOE/Unides Podem ha assumit amb decisió la tasca de fer front a les conseqüències econòmiques negatives derivades de la pandèmia i agreujades per la guerra d’Ucraïna. Els diversos paquets de mesures econòmiques aprovades des de l’inici de la pandèmia i al llarg de l’actual procés inflacionari, fan palesa la voluntat de donar resposta als problemes amb una clara sensibilitat social. Val la pena preguntar-se que hagués passat amb un altre govern del PP o d’un PSOE monocolor amb ministres com Miguel Boyer o Pedro Solbes al lloc de comandament de l’economia. Sospito, d’altra banda, que els fracassos de les polítiques econòmiques europees en la crisi financera del 2008, han influït en una orientació moderadament més social de les polítiques que s’impulsen des de la Unió Europea. Clarament, s’ha produït una modulació de la vella ortodòxia econòmica neoliberal que podria haver portat al conjunt de la Unió Europea al desastre social que s’està produint al Regne Unit.

No obstant això, cal reconèixer que a penes s’han fet avenços en els canvis estructurals que el país necessita per fer front al principal problema social que arrosseguem i que la crisi ha agreujat: la desigualtat. Com posa de manifest el darrer informe publicat per Intermón Oxfam, arribar a final de mes s’ha convertit en una tasca difícil per moltes famílies. Entre gener i novembre de 2022, la inflació ha reduït el poder de compra de les llars espanyoles en pitjor situació un 26% més que el d’aquelles amb majors ingressos. En canvi, segons l’esmentat informe, a finals de 2022 els marges de benefici de les empreses eren un 60% superiors als observats a finals de 2019, mentre que els salaris a penes havien crescut un 4%.

Les mesures que ha posat en marxa el govern espanyol han estat fonamentalment mesures pal·liatives, necessàries i ben orientades, però amb un caràcter temporal i sense arribar a afectar els problemes estructurals de l’economia del país. Cal posar en marxa polítiques que afavoreixin un repartiment equitatiu de beneficis, salaris i recursos públics. Trencar la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris, hauria de ser el principal objectiu del govern i dels agents socials per aquest any 2023. Això implica, per una banda, continuar millorant el Salari Mínim Interprofessional fins a situar-lo al voltant dels 1.100 euros i, per altra banda, desbloquejar la negociació col·lectiva lligant l’augment dels salaris als resultats de les empreses amb base a dades reals. Aquesta ha estat una reivindicació històrica de les organitzacions empresarials que els sindicats majoritaris ja han manifestat que estan disposats a afrontar, però em base a dades objectives.

Necessitem també un sistema tributari més just i progressiu, que gravi les rendes empresarials, el patrimoni, la riquesa neta i el capital de forma que qui tingui molt més, pagui més i no pugui acollir-se a estratagemes legals per eludir les seves obligacions fiscals. I que aquests recursos addicionals serveixen per reforçar allò que clàssicament s’ha anomenat el salari indirecte, és a dir els sistemes públics d’educació, de salut i de protecció social.

Subscriu-te per seguir llegint