Amb el vent a favor

Atemorida per les previsions meteorològiques, m’he deixat portar pel vent de terra endins que no té res a veure amb el vent que bufa al mar, sempre salat i humit amb olor d’algues en descomposició que recorda vida, que recorda mort. O el vent que bufa a la muntanya que emana d’un fred ancestral que t’envolta per fora i s’escola dins teu, ocupant-te. En aquesta ocasió, per fortuna, el vent ha bufat al meu favor. Ha fet tremolar branques esquelètiques d’arbres i tendals de balcons, ha extret notes musicals de baranes silencioses i ha arrencat manyocs rebregats de papereres sense tapa donant la volta a bosses d’escombraries negres que imitaven globus o cares. El vent ha xiulat sense fer mal i m’ha empès carrer avall uns metres com voldries que ho fes cada dia la vida, amb decisió però amb cura.

Les ventades remouen. Ens acosten coses i ens n’allunyen d’altres. S’emporten indiscriminadament les que volem i les que no. No pot ser que algú marxi, que algú altre arribi i que tot quedi igual. Fa més fred a les cases i les mantes del llit no tapen tant. No hi ha substitució instantània ni suplantació d’identitat. El sol no escalfa amb la mateixa intensitat amb un cos menys sobre la terra encara que aquell mateix dia n’hagi nascut un altre que es mou diferent, riu diferent, respira un altre aire. Només el vent i el fred volguts revitalitzen, els altres glacen. Quan algú se’n va diem que mor, que ha traspassat, mai que ha desaparegut. La desaparició sembla que és exclusiva de les persones que no sabem on són, que no són al lloc on se les espera per voluntat pròpia o fruit d’algun misteri. Jo no sé on van els morts. Per a mi desapareixen i prou, però el problema deu ser personal que no sé on posar-los, com entendre’n l’absència, com assumir-ne el buit.

Ara que el vent bufa amb fúria el faig culpable. Li atribueixo el poder de moure’ns, de fer-nos canviar de direcció i d’arrossegar-nos cap a una altra banda, un altre món, un món més buit o més ple que no pas aquest. Amb vuit-mil milions d’habitants dispersats per la terra sembla impossible sentir-se sola i envoltats de tanta gent acabem plorant de debò tres, quatre, vuit, deu persones. Com menys noms coneguts, més desolació. De vegades la ventúria porta veus del veí, d’un estrany. Sempre naixerà algú que pensarà que la pau és possible, que els conflictes poden desaparèixer, algú amb més cor que cervell, amb més amor que arguments. I es tracta de deixar-se gronxar i de confiar cegament, i amb tota la nostra convicció, que els fills i les filles de demà seran millor que els pares i les mares d’avui. Que el vent els ajudi.

Subscriu-te per seguir llegint