«A Sants i minyons, no els prometis si no els dons»

Diuen que any nou, vida nova. Efectivament farem cas del refranyer català. Nosaltres també ens hi tornem, com en Tronxo. Tal i com vàrem anunciar, aquest any 23 estarà plegat i farcit d’actes en commemoració del Centenari de naixement de Mn. Josep Maria Ballarín i Monset. Aquest Gener, després de reivindicar unes bones festes, reprenem els actes promesos. I com que tots sou Sants i minyons, aquest cop us proposem amb el primer acte dedicat a la seva vida més familiar, més intima i privada. Un reconeixement essencialment a la tasca feta per l’Emilia Serra completament altruista i de forma despresa. Un autèntic exercici de generositat i caritat.

Però la nostra tasca no ha estat ni acabat en una simple cerca de persones que més o menys hagin conviscut d’una forma ordinària del dia a dia amb el capellà de Queralt, sinó que participarà un bon amic seu, un deixeble casual, d’aquelles persones que l’atzar de la vida fan que convergeixin vides que després continuaran fent el seu camí.

Comptarem amb la valuosa aportació de l’Arnau Galí. Fill, nebot i net de la Família Galí, d’en Raimon i Alexandre, cognom de prohoms de Catalunya pel seu activisme cultural i compromís polític, pedagogs i escriptors. Però l’Arnau no vindrà a parlar de la seva família sinó d’ell i la complicitat que va teixir amb el Tronxo. L’atzar castrense de principis dels 80’s del segle passat, el va portar a obligacions militars a Berga mentre compaginava estudis universitaris. El que en deien milícies com «Alferes» de complement. Doncs « l’Alferes» Galí, va residir durant tot aquest període amb en Ballarín, a Queralt fixant la seva residència allà dalt en que en Josep Maria el va acollir a casa seva. Hores i hores de confessions inconfessables en va sorgir la complicitat mútua sense saber qui confessava a qui. No revelaré cap secret, però sabrem com li agradaven els rovellons cuinats al Tronxo o com eren les epistolars amb el Vaticà. Tot un ventall de vivències intenses, fins que l’«Alferes» Galí va acabar passant per la Vicaria essent el Capellà de Queralt qui va oficiar l’enllaç matrimonial. En fi, un acte que promet, farcit de vivències i anècdotes divertides que ens faran xalar de debò.

PS: Article dedicat al bon amic i apreciat Arnau Galí.

Subscriu-te per seguir llegint