PEDRA SECA

Trets al peu (o al cap)

Xavier Gual

Xavier Gual

Més enllà dels malastrucs, sempre legió, el mon del comerç és un àmbit que s’autoregula sol. Segueix la «teoria Gaia», la que defensa que la Terra sempre s’organitza autònomament per mantenir unes condicions essencials per sobreviure. Es protegeix ella mateixa, no els éssers específics que hi vivim en un moment de la història. Es produeixen extincions però la vida (el mercadeig en aquest cas) sempre continua.

En un primer temps, abans de la moneda, els humans feien bescanvis: una gallina per un sac de patates o qualsevol altre combinació de productes amb valor equivalent. Amb l’aparició de les monedes metàl·liques va arribar la venda i la botiga. Fins fa poc, en termes històrics, érem encara en aquest estadi evolutiu. Vàrem viure algunes recents variacions menors com la venta a crèdit (tot un risc) i els diners de plàstic (ara en clara fase d’extinció).

Des de temps babilònics poc va variar en el concepte d’intercanvi mercantil fins ara, quan les adquisicions per internet van creixent (encara). En dura i desigual lluita contra el negoci tradicional, el del dependent rere un mostrador. Altres millors que jo han teoritzat i sobre aquesta batalla sense sang però amb moltes víctimes.

Jo em vull fixar en l’última vilesa. Si ha comprat per ordinador un parell o més d’ocasions s’haurà trobat, enlloc del paquet amb la mercaderia, una nota a la bústia dient-li (sigui cert o no) que no era a casa. Per tant, cal recollir-lo a un punt determinat. Pot ser qualsevol establiment tradicional, una tenda de carcasses (de mòbil) o qualsevol altre a on obtenir una capsa. A dins, un casc de bicicleta a una botiga de llums com va ser el meu cas. Antinatural com a realitat quotidiana. En ocasions pot succeir l’inimaginable per a qualsevol guionista boig: anar a recollir un producte encarregat remotament a on també el venen a un preu taxat i idèntic. I tot per 30 cèntims d’euro pel local que accepta aquesta servitud.

La venda digital fa servir als qui pren clients pels lliuraments de les seves comandes. És com una execució a la Xina: la família de l’ajusticiat paga la bala i el botxí que la dispara. Els negociants rendits es justifiquen dient que és una forma de «fer passar gent per casa» i que «alguns s’acaben quedant algun article dels exposats». És la major de les barbaritats. En els fonaments comercials hi ha dues regles i tres personatges centrals: l’oferta, la demanda, els clients, els proveïdors i els competidors. A aquests últims se’ls ha de tractar com tals, amb respecte però amb distància. Altrament, el que guanyen ells ho perds tu. Cooperar amb el rival a canvi d’una misèria només dona per a les despeses del propi enterrament.

La pressió dels grans de la venta tipus Amazon i la seva obsessió per la competitivitat i reducció de costos força a tota la cadena a ser més rendible, els transportistes collen als seus conductors i com que no es suficient, ara fan veure que ningú és a casa a cap hora. Van directe a les adreces dels col·laboracionistes, descarreguen tot allà i cap al següent poble. En pau reposaran.

Subscriu-te per seguir llegint