El científic manresà Jordi Sardans (investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals,CREAF) i el seu company d’investigacions Josep Peñuelas, han advertit en les pàgines de la prestigiosa revista Trends in Ecology and Evolution, que els humans anem cap al desastre perquè serem incapaços de capgirar els nivells actuals de dependència dels materials que utilitzem per fer-nos la vida (suposadament) més agradable: les urbs (amb tota la complexitat de serveis considerats bàsics), els productes sanitaris, les vies dels trens, els avions i els motors, els ordinadors o un telèfon mòbil necessiten moltíssims elements químics que el planeta no produeix en les quantitats que necessita el model de societat en que estem immersos. Diuen aquests savis que els problemes futurs vindran per un estil de vida insostenible, que ells exemplifiquen amb «l’obsolescència programada: la planificació expressa de la vida útil d’aparells o eines perquè els compradors hagin d’adquirir-ne de nous, per exemple, davant la impossibilitat de trobar recanvis». S’entén que aquesta obsolescència planificada porta a la fabricació continuada de bens de consum elaborats amb materials rars, molt escassos i concentrats en pocs països que s’ho fan valdre, i més que ho faran quan tinguin agafat el consumisme per allà on fa més mal: el control de l’oferta a un mercat embogit. Als electrodomèstics, per exemple, els han fixat la caducitat en 10 anys, com a màxim. En telefonia mòbil, la durada del giny la fixa el caprici de l’usuari convenientment incentivat per tenir l’últim aparell que ha sortit al mercat (amb cinquanta mil prestacions la majoria de les quals no fara servir mai), El cotxe té una rica gamma d’obsolescències segons models i finançament per escollir en funció del combustible: benzina, gas-oil, elèctric, híbrid, gas, hidrogen... El missatge global sembla clar. I si som conseqüents, vist el futur que li espera a aquesta societat global governada per una classe dirigent cega, sorda i fatxenda (com ha quedat demostrat aquests dies a Barcelona, a França, a Alemanya, a Davos, a Moscou, a Washington i arreu del planeta), l’obsolescència programada sí que s’hauria d’aplicar a aquells polítics que viuen arrapats al càrrec públic sense haver de demostrar la seva vàlua en el món diguem-ne normal, on la gent batalla diàriament. Per pura supervivència. Perquè, si no, continuar votant-los, malgrat les evidències, sí que ens abocarà al desastre. És evident que, en aquest tema també, cal escollir bé, exigir resultats, primar l’autenticitat, combatre l’enganyifa, vetllar la sostenibilitat,...
