Renills perillosos

Carles Francino

Carles Francino

L’altre dia vaig trobar a la tele, per casualitat, una reposició d’El jove Frankenstein. Gairebé mig segle després, la pel·lícula de Mel Brooks em continua semblant una delícia. I em va encantar veure una altra vegada Marty Feldman fent la punyeta als cavalls, que renillen automàticament quan senten el nom de Frau Blücher. Bé, doncs resulta que la política espanyola té també la seva paraula fetitxe per provocar agitació. I aquesta paraula és Catalunya. A la qual si a sobre se li afegeix independentisme, si ets a prop del cavall, a més del renill –i algun bram– et pots emportar una guitza. Però això va així. Toca resignar-se i acceptar que Catalunya tornarà a ser l’arma llancívola aquest any electoral. Tot i que no tinc tan clar que calgui plegar-se també a admetre la mentida com a moneda d’ús corrent.

És veritat que els bruixots del procés van donar munició a totes les variants de l’espanyolisme; des de la dels presumptes patriotes que enyoren el model d’una, gran i lliure fins a persones que simplement se senten part d’un país que no volen veure trossejat. Però no crec que això justifiqui el doble salt mortal d’equiparar l’intent de cop d’Estat –tan cutre com perillós– dels bolsonaristes al Brasil amb el que va passar a Catalunya el 2017; ni de bon tros mentir amb barra quan es difon la notícia falsa que a Espanya l’ocupació violenta d’institucions quedaria tipificat poc menys que com a entremaliadura per les reformes que ha impulsat el Govern de Pedro Sánchez en el Codi Penal. És fals, és clar, però tant és. Perquè la política ja no és un contrast d’idees sinó un combat aferrissat per fidelitzar els teus i agrupar-los contra un enemic, el que sigui. La ultradreta porta avantatge en aquestes pràctiques, sí, però compte, perquè ens estem ficant tots en una mena de guerra de religions en què als seguidors –potencials votants– se’ls exigeix, per sobre de tot, fe. És a dir, considerar heretgia tot el que vingui de fora. I aquestes coses, com ens explica el cine i ens demostra la història, no solen acabar bé.

Subscriu-te per seguir llegint