El tema del tema

Aquests dies no hi ha emissora de ràdio que no programi unes quantes vegades cada dia el nou tema de la reina del pop llatí Shakira: un nom d’origen àrab que, per cert, significa agraïda. Els locutors, en presentar la cançó, la qualifiquen de temasso, un barbarisme que hauríem de facturar (en argot de la colombiana) per més que el vulguem naturalitzar pronunciant-lo a la catalana. També hi ha qui, fent-se el Fabra, s’hi refereix com a temàs o temarro. Per no parlar dels que l’engalten pel broc gros i directament t’etziben temazo , com si en català no disposéssim d’un terme propi. D’allò que en castellà ara en diuen tema, nosaltres n’hem dit sempre cançó. I si la composició era sense lletra ni veu, en dèiem, aleshores sí, un tema instrumental. I així era també en castellà fins que, per influència de la música anglosaxona, els periodistes musicals van començar a parlar de temes, de tal manera que els cantants ja no componien cançons sinó temes. Si fins llavors era possible preguntar-se pel tema d’una cançó (entenent també per tema aquell fragment de melodia que expressa la idea dominant d’una composició musical), en endavant mancava de sentit demanar quin era el tema del tema. Tant clar i català com és parlar senzillament d’una gran cançó, una supercançó o fins i tot una cançonassa. No cal adoptar formes noves o estirar-ne el sentit si no fa cap falta. I encara menys si és per influència d’altres llengües, per pura dependència i mimetisme. Per què dir «el tema del tema de la Shakira té tema per estona» podent dir «el tema de la cançó de la Shakira portarà cua?» I abans que algú s’empesqui titllar una cançó breu o delicada de temet, que no s’oblidi de dir-ne cançoneta. Ja només faltaria que del Cançoneret de Ripoll hi hagués qui en digués el Tematet de Ripoll.

Subscriu-te per seguir llegint