Le fumoir

Està situat davant del braç del Louvre però al costat del jardí de les Tulleries, en una rotonda de la plaça de l’Almirall de Coligny, cabdill calvinista assassinat la nit de Sant Bartomeu. Després de la seva estàtua es regeix una immensa església catòlica, St-Germain-l’Auxerrois, un conjunt que descriu l’ecumenisme aclaparador del vencedor, un vestigi de guerra en una ciutat que no ha deixat mai d’escriure la Història, i la història de la qual s’escriu als cafès. No seria exagerat dir que el museu aclaparador està en un annex del Fumoir, com quan el Regne de les Dues Sicílies deia annesso all’ Italia en e moment del Risorgimento. El Fumoir és testimoni mut del tràfec de la gent que circula pel centre d’aquesta vila en cargol, que surt de la boca del metro i dibuixa ombres errants sota els seus amplis tendals color alber, sovint aletejats pels vents que porta el riu, que flueix en majestat a tir de pedra. En el transitar, de vegades frenen en sec, presos del dubte o d’uns inaudibles cants de sirena que els porten a asseure’s de sobte a la seva terrassa en L, creient que tenen lliure albir. Aquesta terrassa és el centre de totes les meves coses, que són totes les coses, i aquí despatxo dia sí, dia també, els assumptes de la vida que, aquí, amb periodicitat quinzenal, voldria compartir amb vosaltres. És aquí on ventilo els meus dubtes, tristeses, alegries, on celebro amb un espresso martini que aquest diari hagi volgut de mi. És aquí on em solen deixar, on faig un petó per primera vegada -totes són la primera-, aquí on em van arrossegar el destí i la meva feina ja fa deu anys. Al Fumoir es pot seure a prendre un còctel al costat d’una coneguda actriu porno, o al costat d’un ministre i el seu amant, un filòsof rockstar amb jersei de coll alt i cabellera, indomable i obligatòria, o algun escriptor maleït, apologeta del desig i el suïcidi i etern aspirant al premi Goncourt. És aquí on un dia vaig creure ser víctima d’un honeytrap, aquí on un aficionat a la fotografia de carrer pot satisfer les seves ànsies per obtenir una peculiar instantània gràcies a la galeria de personatges que el freqüenten, imitant Leiter o Cartier-Bresson, segons vingui el dia en color o en blanc i negre. És un calidoscopi, un aleph, un abeurador per a les ànimes angoixades que habiten Lutècia enmig de la seva rutina d’hostilitat i politesse, un temple on un s’acull a allò sagrat davant d’aquest sacerdot que és el bàrman, alquimista d’indulgències plenàries. És assegut davant les seves exigües taules rodones on hom diu que la vida és molt més senzilla i circular del que l’existència ens pretén fer creure, on dos mals hàbits, com són el beure i el fumar, esdevenen de sobte edificants, per gràcia de la companyia d’un bon amic, d’un projecte d’amor, o d’un parèntesi a la nostra tribulació. És aquí on una mirada distreta pot fer que un desperti en alcoves que no són la seva, o on un desconegut el fa dipositari del testament vital.

I al costat d’aquest riu que flueix, transcorre la vida amb ell, i, amb l’edat amb què aquesta ens carrega, resulta important escollir quin tipus de dispersió vol un, quin bar, quin còctel i quins amics s’anhelen en aquest trànsit vital, i per descomptat amb quin diari acompanyar el cafè. Jo ho tinc cada cop més clar, senyal que m’estic fent vell, que segueixo viu i que flueix el Sena davant de la riba del Fumoir.