Argemí, terrorista patronal

A finals d’abril del 2019 explicava a Regió7 com Luis Argemí de Martí, s’havia quedat sense honors, després que el ple del 18 d’abril, per unanimitat dels regidors municipals, va deixar sense efecte la concessió de fill il·lustre de la ciutat i del nom del carrer popularment de les cases de xocolata, que el gener de 1950 li havia atorgat el consistori de Joan Prat Pons, a proposta del tinent d’alcalde i cap falangista Pere Carreras Roca. Aquest esdeveniment de justícia ciutadana no va ser un fet fins quaranta anys després de la recuperació de la democràcia municipal, el maig del 1979, un cop demostrada indiscutiblement la seva condició de falangista i entusiasta de la dictadura franquista. Doncs bé, recentment a la Revista de Historia Industrial, una publicació científica quadrimestral que edita el Centre d’Estudis Antoni de Capmany, de la Universitat de Barcelona, s’hi pot llegir una interessant ressenya de la historiadora Soledad Bengoechea del llibre Can Folch. Memoria de una fàbrica (1882-1987) publicat a finals del 2022, de l’historiador Francisco García Daza, on demostra la implicació de Folch i els seus socis Albiñana i Argemí amb els sindicats lliures i amb les forces de xoc de la patronal. L’autor dedica un apartat als conflictes socials de principis del segle XX, amb l’emblemàtica vaga de 1902 a Barcelona, on reflecteix les agressions dels patrons Folch, Albiñana i Cia contra els obrers. Durant la primera guerra mundial, l’economia catalana va créixer ràpidament, en especial sectors com la metal·lúrgia o la minera, amb acumulació de capitals i grans beneficis empresarials, mentre el cost de la vida pujava un 70% i les classes treballadores perdien un 20% del salari real. Així s’explica l’èxit obrer de la vaga de la Canadenca del 1919, que els sectors més reaccionaris de l’empresariat no van acceptar, sinó que van imposar un lock-out des del 3 de novembre del 1919 al 26 de gener del 1920 per tal de deixar en la misèria als obrers.

En aquest context neixen els Sindicats Lliures el 1919, fundat per empresaris lligats al carlisme català i al requetè que utilitzaran el terrorisme patronal de conveniència contra la CNT. Aleshores Luis Argemí, propietari de dues fàbriques tèxtils a Manresa i gerent de la Companyia Industria Química Argemí, Albiñana i Cia, era dirigent de la Junta Tradicionalista de Barcelona. Entre les dues famílies hi havia una gran amistat i estiuejaven juntes. Tots dos van ser entusiastes defensors del pistolerisme dels Sindicats Lliures en la guerra bruta contra la CNT. Diu textualment Garcia Daza «No sols pagaven pels atemptats, sinó que abonaven les finances; i la casa Albiñana i Argemí, en concret, era l’encarregada de finançar la compra d’armes». I encara més: Aquests empresaris van facilitar la implantació del Sindicat Lliure dins les fàbriques d’Argemí i Albiñana, on feien servir els seus membres com esquirols durant les vagues. Des del novembre de 1920, quan el general Martínez Anido pren possessió del càrrec de Governador Civil de Barcelona fins el setembre de 1923 amb l’inici de la Dictadura de Primo de Rivera, els pistolers del Sindicat Lliure tindran absoluta impunitat contra els anarcosindicalistes. Anido va inventar-se la llei de fugues, que consistia a simular la fugida d’un detingut i abatre’l a trets, normalment per l’esquena. En aquest context, militants armats de la CNT van assassinar Joaquin Albiñana Folch el 21 de juny del 1923. Potser seria hora que no haguéssim d’esperar quaranta anys més per acabar definitivament amb els vestigis franquistes que encara queden a la ciutat.

Subscriu-te per seguir llegint