El pare

Vas marxar i va començar a nevar. Em vaig aturar al mig del carrer, els flocs em van caure a sobre i el fred de dins es va ajuntar amb el de fora. Em vaig endur la neu amb mi i ara sé que m’acompanyarà per sempre. He de preparar una capsa per guardar-la i que no desglaci i tenir-la a prop per si algun dia necessito tornar a sentir-la. Hi ha dies eterns. El primer dia sense pare. Sabia que havia d’arribar, que hi hauria un matí que em llevaria com si res i que marcaria un final, «el meu final millor que no pas el teu», em diries. Si algú havia de marxar havies de ser tu, però jo t’hauria volgut tenir dos-cents anys més amb mi. El teu temps allargava el meu, la teva existència allargava la meva, com més lluny fos el teu final, més lluny era el meu. Marcaves el rellotge. L’inici de tot. La història. D’on veníem. Què érem. Per què lluitàvem. Què valia la pena. Sabies on naixien tots els rius i per on passaven. Coneixies els pobles i les ciutats i sabies arribar-hi per carreteres secundàries i sense mapa. Pertanyies a un món fet de terra i ferro. Les coses de veritat sempre es fan amb les mans. Tinc ben present les teves, venes blavoses sota una pell transparent. Venies del passat, eres el passat que lligava amb aquest present. Tu encaixaves les peces, donaves continuïtat. Eres el camí per on jo passava. No vaig fer-te totes les preguntes. El que no em vas dir ja no ho sabré. Els teus secrets ja són ben teus. S’ha estripat la foto, s’ha desequilibrat el paisatge, hi ha una cadira buida.

Els núvols blancs passen de pressa. Miro el cel a través de la teranyina de l’arbre, feta de branques primetes, nuoses i espesses, que s’emboliquen entre elles, que creen dibuixos enrevessats i forquilles nues de fulles. Continuarem la teva història, pare, la d’un home normal amb una vida normal, plena dalts i baixos, que va patir una guerra sent nen, una postguerra, que va lluitar per tenir una casa pròpia, una família, que va comprar la primera ràdio, la primera televisió, el primer cotxe, que va voltar per tot Catalunya empès per l’afany de conèixer un altre carrer, una altra muntanya, que sabia què era un peu de rei. I sempre amb música de fons. No sé amb qui em barallaré a partir d’ara. Eres el meu contrincant perfecte en la conversa i en el joc. Mai em vas donar peixet al dòmino ni jo tampoc a tu. Estaràs present en tots els arbres que vas estimar, en totes les converses i en tots els gestos que eren teus i que, de tant imitar-los, ara són nostres. Tu eres el tronc, l’escorça, i la mare la saba, les branques, el moviment. Ella sap que ara ho és tot.

I avui ja és l’endemà.

Subscriu-te per seguir llegint