Puy Du Foi-berga

L’any passat, el parc temàtic Puy du Foi-Toledo –que obrí portes el 2019– va tenir al voltant de 900.000 visitants, i el seu parc-mare (Puy du Foi França) en va rebre 2,3 milions; de fet, aquest darrer és el tercer parc més visitat de França, i dona feina a 200 treballadors fixes i 2.100 temporals (més 4.700 d’indirectes), contra els 690 ocupats de Toledo. Just abans de la covid, la marca francesa facturava 114 milions d’euros anuals i en portava 260 d’invertits des del 1977 en el seu desenvolupament, realitzat en un 80% per proveïdors locals.

Ja veiem, per tant, que estem parlant d’una empresa important, d’aquelles que molts voldríem per als nostres territoris. Doncs bé, avui en parlo perquè precisament hauria pogut ser així: abans que la gent de Puy du Foi decidís aterrar a Toledo, es van mirar també el Berguedà, de la mà de l’empresari Barniol, el qual, en els mateixos terrenys en què havia projectat el Parc de la Natura, plantejava alternatives com aquesta, aprofitant que els de Puy du Foi buscaven un lloc a prop de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Ignoro quin grau de maduresa va arribar a tenir l’intent, però el final sí que és conegut: ni Parc de la Natura, ni Puy du Foi berguedà, ni res. Una veritable llàstima, perquè l’impacte econòmic i laboral de qualsevol d’aquestes projectes hauria significat un enorme revulsiu per a la comarca.

Segur que no tot haguessin estat flors i violes, és clar: a aquesta mena d’iniciatives d’envergadura sempre s’hi poden trobar pegues. Però no tinc cap dubte que els «pros» haurien estat molt superiors als «contres». A més, Puy du Foi és una empresa singular. D’entrada, els seus espectacles (que són creacions artístiques pròpies) es basen en la Història i la Cultura; en el cas de Berga, haguessin estat les catalanes (com a Toledo són les espanyoles, i a França les de la regió de la Vendée): una oportunitat única per explicar el país a molts estrangers. D’altra banda, el complex d’oci inclou zones de fauna, d’artesania i de gastronomia. A més, el model de negoci de Puy du Foi no té res a veure amb els Disney de torn: el propietari és una associació, els voluntaris hi tenen un paper important, i una productora de cine i diverses escoles i centres de formació de quadres, artistes i tècnics formen part del projecte. Més: l’entitat no rep subvencions públiques i sosté diversos projectes humanitaris. Per tot plegat ha rebut nombrosos premis internacionals –entre els quals, el de «millor parc del món».

En tot cas, amb aquestes credencials, com és que aquí no se’ls va fer cas? Arribo a la conclusió que per una combinació de poc interès d’uns davant un projecte «privat» –malgrat els seu potencials beneficis col·lectius– i de prejudicis d’altres (els que tenen models de ciutat i de comarca que segueixen el lema «poquets, pobrets i alegrets»). Agreujat, tot això, pel tarannà poc diplomàtic de l’empresari Barniol.

Ara ja tant se val de qui va ser la culpa. Però almenys n’haurem après la lliçó? Ho dubto.

Subscriu-te per seguir llegint