Agustí Villaronga no va dormir a Manresa

Era el novembre de l’any 2007, el recordo com un dels dies que Manresa es va aproximar més a ser allò que en diuen una ciutat de cine, El Sielu ple de gom a gom, entre els convidats a la festa el més granat de la indústria, actrius i actors de l’star-system, directores i directors de cinema, premsa i molt càrrec polític.

El xofer va obrir la porta del cotxe i amb tot el seu glamur va posar els peus a terra manresana la gran dama del cinema espanyol, l’actriu Marisa Paredes acompanyada del director Agustí Villaronga, i els flaixos es van disparar . L’Agustí i la Marisa venien a recollir el Premi d’Honor del Festival Internacional de Cinema Negre. Aquella nit, com els tres dies que van ser amb nosaltres, la diva d’Almodóvar va acaparar totes les selfies i tots els compliments, va exhibir tot el seu encant on calia i com calia, fent a la perfecció el paper d’estrella de la pantalla. L’Agustí va passar desapercebut, però aquell era l’home que va renovar el cinema dels 80 des de la seva opera prima Tras el cristal, que va sacsejar tota una generació amb El mar, que ens va colpir amb la seva mirada a la guerra civil i la postguerra amb Pa negre i Incerta glòria, i va ser ignorat en la poc valorada El ventre del mar. Qui va influenciar a la generació dels Bayona, Jaume Balagueró o Paco Plaza, creador d’obres de culte, lliure, radical, brillant i fascinant com l’ha qualificat el director del Festival de Sitges, Àngel Sala, va compartir el projecte del Fecinema i a glops de sensibilitat va viure i es va beure les mogudes nits de festival sense dormir-les, mostrant una humanitat que els que la vam compartir ara no explicarem, però encara recordem. L’Agustí va ser una persona fascinant i emotiva, ens ho va demostrar a Manresa aproximant-se a la ciutat i a la seva gent, el 2011 va tornar per rodar-hi Carta a Eva a la Seu, el primer gran projecte de la jove Film Office, i el 2018 ens retrobàvem en el lliurament del Premi d’Honor del Festival CLAM. El llarg aplaudiment pòstum a la darrera gala dels Gaudí li va arribar tard i es va quedar curt per a tant talent.

En aquell Festival també ens va acompanyar un dels incondicionals, en Lluís Bonet, mestre de crítics, la ploma que va modernitzar la crítica cinematogràfica i company a La Vanguardia del director del certamen, Manuel Quinto. Quina ironia que aquests dos il·lustres del cinema que van parlar de projectes de futur a casa nostra ens hagin deixat orfes de tant enginy amb pocs dies de diferència; dos dels grans que, com diria el mateix Lluís Bonet, qui sempre tenia la frase de cine justa per a cada ocasió, formen part, en majúscules i ovació, com va dir en Humprey Bogart a l’escena final d’El falcó maltès, «del material amb què es forgen els somnis».

Subscriu-te per seguir llegint