Ja n’hi ha prou de tirar-se a terra

El futbol és meravellós malgrat que cada dia hi ha més futbolistes que ens volen convèncer del contrari. Se’ls identifica ràpidament: els bufen l’orella i es tiren a terra desesperats i cridant com si els haguessin llançat a sobre el contingut d’una olla d’oli bullent. Són com els àrbitres que estan sempre al mig de la jugada: odiosos. I cada cop més les dues plagues estan més esteses. Centrem-nos, però, en la primera, la dels jugadors que aprofiten qualsevol mínim contacte per fer la interpretació de les seves vides i intentar enganyar l’àrbitre, a veure si pica i ensenya una targeta, si pot ser vermella millor. Hi ha equips, de fet, que sembla que basin tota la seva estratègia a fer que els seus efectius caiguin desplomats a terra xisclant com si els haguessin disparat a boca de canó tot i que la realitat és que si el rival t’ha posat la mà al pit no cal que et tapis la cara simulant que necessites ja l’extremunció. I no és una qüestió de colors: de paparres n’hi ha vestint totes les samarretes. Són els signes dels temps, una tara que els rectors del futbol haurien de començar a tallar en sec sancionant els entabanadors. Es fa molt difícil tenir ganes de veure un partit on a cada acció hi ha un jugador a terra dolent-se com si l’estiguessin sotmetent al judici final. En un moment en què cada cop hi ha més veus que demanen canviar algunes normes fonamentals, com ara que cadascuna de les dues parts duri 45 minuts de cronòmetre, per evitar precisament la pèrdua del joc i fer l’espectacle més atractiu per als espectadors, sobretot els joves, és impossible pretendre que sigui divertit un partit que els jugadors interrompen contínuament.

Subscriu-te per seguir llegint