Salvar el sí és sí tapant la via d’aigua

Xavier Domènech

Xavier Domènech

Segur que la ministra espanyola d’Igualtat no desitja l’alliberament massiu de violadors condemnats. Tampoc no deu voler que un mateix crim sexual rebi ara un càstig menor al d’abans. Ni que la percepció social del nombre d’agressions es dispari molt per sobre del que hagin crescut realment les de pitjor mena. Però aquestes són algunes conseqüències d’una part de la Llei de garantia de la llibertat sexual, més coneguda com la llei de «només sí és sí». I si està produint un efecte diferent al desitjat, se li han de canviar les seccions corresponents. Quan baixa la riuada no serveix de rés queixar-se que la pluja (judicial) no sap ploure.

Per evitar que cap violació fos castigada com simples «abusos» aquesta categoria va ser eliminada del codi penal i es va considerar «agressió» tot el que no fos consentit, des de la penetració violenta fins els tocaments fastigosos. Com que no es poden castigar igual una i altra cosa, es va eixamplar cap avall la forquilla dels anys de presó per agressió. Els condemnats per la versió antiga s’hi agafen per reclamar el recàlcul de penes, i els pendents de judici, per esperar penes menors. Alhora, fets que abans es denunciaven com abús ara es denuncien com agressió, i se’n multipliquen les notícies, alimentant la idea que el canvi legal ha disparat el nombre de delictes gravíssims.

Per salvar l’essència de la llei, que és focalitzar les relacions en el consentiment obligatori, cal que el govern central i els partits que la van aprovar s’afanyin a tapar-ne les vies d’aigua si hi són a temps, que potser no. Respondre, com la ministra Irene Montero, amb un llistat de protocols que no ataquen la qüestió urgent és donar ales als qui volen aprofitar l’escàndol de les excarceracions per capgirar el conjunt de la norma i aplicar-li una reculada cap al masclisme. Seria un pèssim negoci per al progressisme espanyol que la tossuderia de no admetre un error acabés causant un mal major. Seria allò que en diuen fer un pa com unes hòsties.

Subscriu-te per seguir llegint