L’envelliment d’un continent o d’un model?

Aquest diari publicava ahir que la Catalunya central perd pistonada pel que fa a la població, ja que moren més persones que no pas en neixen. Certament, les dades són més accentuades, sobretot pel que fa a les defuncions, degut a la covid, tot i que abans també passava i, malauradament, passa a tot el país. Altra cosa és que a la Catalunya Central tinguem números més grans, però aquesta és una tendència de país i de l’anomenat vell continent. Europa envelleix i Amèrica del Nord, també. Sí, les zones suposadament més desenvolupades tecnològicament, i amb un índex de renda per capita superior al de la majoria de la població del planeta no té relleu generacional. Majoritàriament sobreviu de la immigració, tant interna com externa. Per interna faig referència a població jove europea que es desplaça a zones del continent on té possibilitats de desenvolupament professional, mentre que l’externa és la població que prové de països de fora del continent, majoritàriament obligats per les situacions extremes i dramàtiques que viuen en els seus països d’origen (guerres, fam, dictadures).

No deixa de ser contradictori que la suposada «riquesa d’Europa» hagi fracassat estrepitosament, si més no fins a data d’avui, en les anomenades polítiques de natalitat. N’hem sentit a parlar molt de la natalitat i del fet que les administracions, «la cosa pública», n’ha de garantir els ajuts necessaris. Possiblement l’error rau en aquest punt de partida, ja que l’augment de població, és a dir, de naixements, no és un tema d’ajuts, només de subvencionar. De fet, només cal mirar el propi sector públic que esmerça recursos per promoure el que anomenen polítiques de conciliació que majoritàriament les continuen assumint les dones i en aquelles categories on els sous ho permeten. El que està en crisi és el món de les cures i de la reproducció, una crisi profunda que la societat no vol afrontar i continuem mirant a una altra banda. Les dones que decideixen parir cada vegada ho fan a una edat més tardana (per damunt dels 30 anys) i la majoria tenint-ne un ja en tenen més que suficient. Alhora tenim una població migrada que té uns números de naixement superiors i és aquesta la població la que mínimament aguanta la piràmide poblacional, però a aquesta no la volem. Només cal escoltar els discursos de bona part dels candidats a les properes municipals de Manresa per adonar-se que un dels mals és, precisament segons aquests discursos, la immigració. Aquest discurs, com el de la baixa taxa de natalitat tampoc és una característica genuïnament manresana, sinó que de nou la podem escoltar aquí, al país, a Europa i també a Amèrica del Nord. O sigui, que res de nou. O potser sí.

La gestació subrogada és una alternativa, una nova manera d’explotar les dones (les pobres, és clar). Una bona manera de «solucionar» el problema, i en aquest tema hi ha tot un mercat que no deixa de créixer. Si a aquest fet afegim els avenços que fa la ciència, aviat ens permetran fer criatures «a la carta», triar el seu color de pell, d’ulls, evitar malalties. En definitiva, mercantilitzar. Ja ho diuen que la vida supera la ficció. Quan penso en aquest tema no puc evitar recordar el llibre de Maegaret Atwood, El conte de la criada, en què les dones són ordenades en jerarquies: les esposes dels qui tenen el poder, les marthas –les que tenen oficis com cuineres– i les criades, les que menys drets tenen, obligades a renunciar a la seva identitat i a engendrar els fills dels poderosos que després els seran lliurats i a les seves esposes. La vàlua de les criades es mesura segons la seva capacitat reproductora i, de fet, la seva supervivència està lligada al fet que puguin donar fills a aquests comandants. Doncs això, criades.

Subscriu-te per seguir llegint