Fa anys que els confessionaris es van convertir, gairebé, en peces de museu. En realitat, molts de la generació Mil·lennial o la Z (entre 20 i 40 anys) es deuen preguntar què és aquella espècie de caseta de fusta que encara es pot veure en alguna església i mai no hi ha ningú. La religió catòlica associa confessar-se a penediment i reconeixement dels pecats. El fet d’obrir la boca i alliberar-se a les orelles del mossèn confessor havia estat, al llarg de segles, un gran exercici terapèutic. I, encara que la confessió fos de pecats mortals, el perdó estava assegurat, tot i que potser comportés una penitència.
En aquest segle XXI és molt improbable que una persona es confessi, però sí que moltes en tenen necessitat de reconciliar-se amb la seva ment. Per això, emergeixen amb més força que mai, tècniques de meditació per trobar l’equilibri desitjat. Més habitual i universal que meditar és convertir els metges i infermeres de capçalera, també dits d’atenció primària, en els confessors. Els de la bata blanca estan acostumats a escoltar tots els mals i les intimitats dels pacients. Ells saben que una persona quan parla del que l’amoïna, li passen la meitat dels mals i surt renovada de la consulta. Quan aquestes darreres setmanes, els metges reivindiquen més temps és perquè volen treballar bé i saben que escoltar els malalts i mirar-los els ulls –i no només l’ordinador– és una de les millors medecines. Els metges i infermeres de capçalera són els grans pilars del sistema, no són de segona divisió. Oficialment, són especialistes em Medicina de Família, tenen una visió integral del pacient i una alta capacitat resolutiva.
El col·lapse de la sanitat que es viu al nostre estat, fa que l’accessibilitat als metges sigui complicada. Fins i tot, els de primària, que és el primer nivell de confessionari per qualsevol mal, gran o petit, tenen agendes plenes. Mentrestant, creixen els problemes de salut emocional i per apaivagar-los cal dotar-los de més recursos humans i econòmics. Els psicòlegs són el present, però encara més el futur. La sanitat pública haurà de fer un pas endavant per integrar-ne més.
Mentrestant, les perruqueries encara exerceixen de confessionari on deixar anar d’allò més transcendent a allò més insignificatiu per a la persona. A banda de parlar de tot i força, les revistes del cor eren i encara són analgèsiques en aquests establiments. Semblant passa amb les barberies, amb rols diferents, amb el futbol, diaris esportius i alguna intimitat per part dels més atrevits.
Les mascotes, sobretot els gossos, també són bons aliats per a les interaccions i alliberament de tensions i emocions negatives. Només cal sortir al carrer per constatar que la mascota i el seu amo parlen gairebé permanentment, cadascú amb el seu llenguatge. Es confessen, s’estimen i s’ajuden mútuament. Ara que es fan estudis per a tot, per allò vital i per allò banal, caldria saber el paper que assoleixen les mascotes al segle XXI com a eines terapèutiques. És possible que vagi tard i aquesta recerca ja estigui feta.
A mesura que evoluciona la societat, hem de ser capaços de trobar més formes de confessar-nos perquè, tal com va l’Església contemporània, no crec que tornem a les èpoques que era obligat passar per aquella caseta de fusta, on al mig hi havia el capellà, i a una banda o altra, l’home o la dona.
