Existir i escriure

Per a un escriptor és impensable la vida sense la literatura. Així, doncs, no ens poden sorprendre aquests versos de Jaume C. Pons Alorda dins el seu llibre recent Mil súmmums: «Existir/ i escriure/ són/ el mateix:/ una festa/ entre/ tenebres». I en un poema previ del mateix volum anota, brillantment intuïtiu: «Si /ara /es /cric /és /per /què /en /un /al /tre /món /al /gú /ha /dit /el /meu/ nom. /Tots/som/ l’altre». Però el fet literari no es completa fins que no hi ha un lector. Per això més endavant hi trobem: «Ara/existim:/ quan jo escric això/ i tu em llegeixes», en un poema que es tanca així: «Desitgem-nos text». Mil súmmums conté, a més, tres il·lustracions de Cristòfol Pons i dos textos finals, una nota d’endreça de Jaume C. Pons Alorda, on al·ludeix a les influències i a les referències que el poemari incorpora, i un epíleg de la poeta valenciana Teresa Pascual, que incideix sobre aspectes fonamentals de l’obra, com ara el despullament i l’economia de recursos, des d’un punt de vista formal, i el vitalisme no exempt de lucidesa, pel que fa a la mirada que impregna el to i el contingut del volum. Mil súmmums relliga íntimament experiència personal i construcció literària: «Si llegeixes/aquest poema/amb moltíssima /atenció/ sentiràs/ la rialla/ de la meva filla» i s’hi fa present una constant reflexió sobre el sentit de l’escriptura: «Cremaré/ tot el que/ escric.//El foc és/ el millor/ editor», «Uns quants/ dels meus poemes/ contenen/ l’autodestrucció/ i d’altres/ la incontinència/ del furor» o «sempre m’he dat/ radicalment/ ben a través/ dels meus llibres: /el meu/ tribut al món/ per part/ d’un esquar-/ terat/ i re/ partit/ que no/ mor mai». Jaume C. Pons Alorda hi adopta de vegades el llenguatge sapiencial de l’aforisme («No fer res/ pot ser el més/ important/ de qualsevol/ dia»), però sense mai esdevenir solemne, perquè la ironia hi entra en joc: «S’és essent/ La mort constant/ de la poesia/ (és el que) / manté la poesia/ amb vida». Reconeixent-se en el moviment primordial de l’univers i identificant-s’hi des de la naturalesa humana, assenyala: «Estic infectat d’Expansió». La devoció apassionada que Jaume C. Pons Alorda demostra per la vida («hauríem d’anar aplaudint/ tota l’estona/ l’espectacle d’existir») no l’eximeix, ben al contrari, d’un compromís cívic i ètic («Aquest/ poema/ silencia/ neofeixistes») i d’un cert escepticisme, a cops desesperançat («Va pensar/ que les coses/ no marxaven/ cap a la devastació/ sinó que eren/ devastació» o «Mai no hi ha supervivents./ Tan sols morts que fan veure que viuen/ una mica més que els altres»). A Mil súmmums, Pons Alorda s’interroga sobre la condició espiritual («Si tots miram amb atenció,/ potser ens trobarem, /tossudament,/ en el sagrat»), però esquivant-hi tota severitat i amb un saludable aire transgressor i iconoclasta: «Madona del part/ I jo voldria/ que en el futur/ se m’atribuïssin/ molts més pecats/ que els que he comès.»

Subscriu-te per seguir llegint